La setmana passada el meu amic Artemi em va enviar un correu amb l’enllaç a un àlbum de Picassa on hi havia penjat les fotos d’una anada a Argelès (Argelès-sur-Mer o Argelès de la Marenda, segons qui ho diu), al sud de França. El motiu de la visita era un acte en memòria dels republicans espanyols que tot fugint de l’avenç de les tropes rebels del general Franco, passaren la frontera cap a França des de diversos indrets de l’Empordà.
A l’àlbum si poden veure diverses persones, assistents i oradors durant l’acte sota una pluja inclement. A la penúltima imatge s’hi veu la llegenda que hi ha al peu del monument commemoratiu, on hi diu:
A la mémoire des 100.000 Républicains Espagnols, internés dans le camp d’Argelés lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Democratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939.
“Homme livre, souviens toi”
la traducció del qual ve a dir més o menys el que segueix:
A la memòria dels 100.000 Republicans Espanyols, internats al camp d’Argelès amb motiu de la RETIRADA del febrer del 1939. La seva desgracia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya del 1936 al 1939.
“Home lliure: recorda-ho”
Aquells republicans vençuts, cansats, ferits o malalts varen ser internats en un camp de concentració improvisat a la platja d’Argelès. Aquell país, la França aleshores encara lliure del feixisme, els va maltractar per acabar de reblar el clau. Els va recordar que havien estat vençuts i que eren en un país lliure amb estatus de ciutadà de segona.
Als anys setanta vaig arribar un dia al Réfuge des Cosmiques tard al vespre amb tres companys més després d’una jornada esgotadora pel Mont Blanc, el Mont Maudit i el Mont Blanc de Tacul, tres cims de més de 4.000m als Alps Occidentals francesos. El guarda, en veure la nostre documentació va fer un gest difícil de descriure, a mig camí entre el menyspreu i la condescendència, tot dient: “Ah, …les petits espagnols”. Ens va posar a dormir en un magatzem ple de materials diversos on era difícil trobar un lloc on estendre el sac de dormir. Ens va cobrar la tarifa vigent per dormir en llitera i matalàs i ens va deixar allà a les fosques. Amb deu graus sota zero a l’exterior i després de disset hores de travessa, no era qüestió de discutir, però.
No vull comparar la situació viscuda pels republicans espanyols a la platja d’Argelès amb la nostre experiència als Alps perquè res te a veure una cosa amb l’altre, amb una excepció: la superioritat de qui es creu millor i l’oblit.
La superioritat perquè durant quaranta anys, quan els ciutadans espanyols anàvem a França, un país que era el nostre referent més proper del mon lliure que molts de nosaltres no havíem conegut mai, algú o alguna situació com la viscuda al Alps ens recordava que, a més a més de patir el Règim de Franco, érem europeus de segona. França sempre ha estat un país que ha gaudit, i ho recordat a tothom i a tota hora, dels beneficis de la Revolució. Les famoses Liberté, Egalité, Fraternité. Això sí, per a ells i entre ells. Aquest orgull, la grandeur, com diuen ells, els ha portat sovint a mirar tothom per sobre l’espatlla.
França també ha estat un país d’oblit. França, sense massa oposició popular, va pactar amb el nazisme de Hitler, des de la desfeta de Dunkerque al 1940, fins el desembarcament de Normandia el 1944. Avui no es troben a França monuments que recordin el Govern de Vichy i a la pàgina de Wikipedia corresponent, la primera descripció que s’en fa diu:
“Le Régime de Vichy est le régime politique de Philippe Pétain qui assura le gouvernement de la France du 10 juillet 1940 au 20 août 1944 durant l’occupation allemande, et dont le siège se situait à Vichy, situé en zone livre jusqu’en novembre1942.”
la traducció del qual és:
“El Règim de Vichy és el règim polític de Philippe Pétain que assegurà el govern de França del 10 de juliol del 1940 al 20 d’agost del 1944 durant l’ocupació alemanya, amb seu a Vichy, situat en zona lliure fins el novembre del 1942.”
La pàgina, extensa, ben documentada i amb fins a 137 referències bibliogràfiques, fa més justícia als fets que el primer paràgraf, però per qui vol una definició ràpida de copiar i enganxar, fixeu-vos que la expressió “…assegurà el govern de França, …” pot ser interpretada en dos sentits:
- “…assegurà el govern de França, …”: “Prengué cura del govern de França” (d’un Govern pre-existent a França?)
o també
- “…assegurà el govern de França, …”: “Féu possible el govern de França” (el governament de França)
Ai, l’oblit, que n’és de trapella! Perquè si voleu saber què va passar durant i després del desembarcament de Normandia el 6 de juny del 1944, sí que trobareu una munió de referències, monuments i museus de més o menys fortuna a la majoria de poblacions des del Pas de Calais fins a la Bretanya, amb al·lusions a l’heroisme dels membres de la Resistència Francesa que facilitaren algunes de les operacions dels Aliats, l’anomenada Route du Débarquement.
Però si aneu a la altre vegada ben documentada pàgina de Wikipedia corresponent, veureu com els mateixos francesos reconeixen que l’anomenada Resistència Interior Francesa no arribà a representar més del 2 o 3% de la població. Això ho diu, és clar, al quart paràgraf després d’una definició inicial més neutre que la del Govern de Vichy.
I al memorial d’Argelès? Doncs al memorial d’Argelès hi posa “…le camp d’Argelés…”. Camp, en francès, no és el camp, en català, sinó campament. Per què no ho posa amb majúscules, Camp d’Argelés? L’hi donaria més entitat. Un altre oblit? Potser només es tracta d’un error tipogràfic, com Argelés amb accent tancat.
A la pàgina “Le camp de concentration d’Argelès-sur-Mer“ de Wikipedia, hi diu com a primera definició del camp:
“Le camp de concentration d’Argelès-sur-Mer fut un camp de regroupement des réfugiés de la guerre civile espagnole, que le gouvernement français établit en février 1939 sur les plages de la commune d’Argelès-sur-Mer (Pyrénées-Orientales). À peu près 220.000 internés ont transité par ce camp. Le camp d’Argelès-sur–Mer fut mis en place au début de la retirada républicaine en France, puis vinrent s’ajouter les Juifs, les Tsiganes et autres étrangers indésirables. Le camp ferma vers la fin 1941, il fut transformé en Chantier de jeunesse par Vichy.”
que tradueixo:
“El camp de concentració d’Argelès-sur-Mer fou un campament de reagrupament dels refugiats de la guerra civil espanyola, que el govern francés establí al febrer del 1939 a les platjes de la comuna d’Argelès-sur-Mer (Pyrénées-Orientales). Aproximadament uns 220.000 interns transitàren pel camp. El camp d’Argelès-sur–Mer es creà al començament de la retirada republicana cap a França i després s’hi agregaren els Jueus, els Gitans i altres estrangers indesitjables. El camp tancà cap al 1941, fou transformat en Chantier de jeunesse pel govern de Vichy”.
Fixeu-vos que insisteix en no donar rellevància al nom del camp utilitzant sempre les minúscules. No oblidem tampoc que els Chantier de jeunesse del Govern de Vichy eren campaments de jovent que a la pàgina Chantiers de la jeunesse française de Wikipedia es defineixen com:
“Les Chantiers de la jeunesse française (CJF), souvent appelés chantiers de jeunesse, étaient une organisation paramilitaire française ayant existé de 1940 à 1944… Le culte de la hiérarchie et de la discipline passait notamment par l’importance donnée à tous niveaux au Chef… Par ailleurs, aucune “politique” n’était toléré dans les chantiers. Ce qui signifiait l’interdiction de la propagande des partis collaborationnistes et bien sûr des organisations de Résistance, mais aussi l’absence de radios, de débats et autres moyens de communication qui même censurés, auraient permis aux jeunes de suivre l’évolution de la guerre et de la politique du régime, et de se faire une opinion personnelle…”
que vol dir:
“Els Chantiers de la jeunesse française (CJF), sovint anomenats chantiers de jeunesse, eren una organització paramilitar francesa que existí del 1940 al 1944… El culte a la jerarquia i la disciplina passava especialment pel culte al Cap… D’altre banda, cap mena de “política” no era tolerada en els “chantiers”. El que significava la prohibició de la propaganda dels partits col·laboracionistes i a ben segur de les organitzacions de la Resistència, però també l’absència d’aparells de radio, de debats i altres mitjans de comunicació que, fins i tot censurats, haurien permès als joves seguir l’evolució de la guerra i de la política del règim, així com formar-se’n una opinió personal…”
No cal ser gaire llest per veure-hi una relació estreta amb moviments com les Joventuts Hitlerianes o els Camises Negres de Mussolini. Efectivament, una història de la que avergonyir-se. D’aquí l’oblit i l’absència de cap mena de referència al Camp d’Argelès-sur-Mer a la pàgina web de l’actual Argelès-sur-Mer. Això sí, pots seleccionar un munt d’idiomes per veure què s’hi pot fer a l’Argelès-sur-Mer que ja no recorda ni els republicans espanyols, ni el jueus, ni els gitanos, ni els Chantiers de la Jeunesse Française.
En fi, que cadascú pensi el que cregui convenient, però a mi em segueix fent mal tant d’oblit. També crec que ens fa a tots plegats una mica més ignorants i menys lliures. Seguim essent presoners d’un passat massa proper per reduir-lo a l’oblit.
P.D.
Per cert, tot cercant informació per Internet sobre les dates del desastre de Dunkerque, m’he topat amb aquesta joia:
N’hi ha que no obliden. Fan apologia del nazisme sense embuts i com si res no hagués passat. Només em queda el dubte de si posant l’enllaç estic contribuint a la seva difusió. De totes formes, no sé qui va dir que la democràcia consisteix en respectar els seus enemics encara que ells, si guanyen, t’acabin afusellant.
No os en foteu, que és la primera entrada que surt a Google si hi poseu “desastre de Dunkerque”.
