La imatge de capçalera d’aquest post es va prendre amb una càmera de banc òptic sobre pel·lícula en fulles de 9x12cm. Era pel maig del 1997, quan amb un grup d’alumnes de l’antiga Escola de Fotografia varem dormir al refugi Ernest Mallafré vora l’estany de Sant Maurici i d’hora al matí varem pujar per la vall de Monastero.
En arribar al primer estanyol enmig d’un caos de blocs, la visió del Tossal del Mig i el Coll Oest de Peguera amb les primeres llums del dia mentre l’entorn immediat romania a l’ombra, va ser com l’interruptor que ho engega tot. Tothom en va fer la foto. Tant ràpidament com vaig poder, vaig preparar la Sinar 4×5″ sobre el trespeus, mesurar la llum amb el fotòmetre puntual Gossen Spotmatic, fer algunes càbales sobre la exposició més adient i decidir, finalment, disparar sense filtre sobre-exposant lleugerament les ombres pensant en sub-revelar el negatiu per tal que no s’escapés la informació de les altes llums a la neu.
Una vegada decidit, la seqüència de sempre: Muntar el drap negre al darrera de la càmera, enquadrar amb la imatge a l’inrevés al vidre esmerilat, enfocar, decidir el diafragma en funció de la profunditat de camp necessària, ajustar el temps d’exposició, desmuntar el porta-xassís de la càmera, muntar-hi un xassís de pel·lícula, muntar-ho tot plegat a la càmera, carregar l’obturador, obrir la cortineta del xassís, disparar, tancar la cortineta del xassís, treure el xassís de la càmera, marcar-hi el codi del sub-revelatge per no oblidar-ho i guardar el xassís a la motxilla.
Aquest seguit d’operacions eren absolutament necessàries i en cadascuna d’elles se’n podia anar tot en orris. Per altre banda, aquesta mena de llums duren minuts abans que es converteixin en més banals. És un treball a contra rellotge que et fa sentir una emoció difícil d’explicar. És com gaudir d’una peça de vidre molt fràgil que se’t pot quedar a les mans només mirant-la, però la segueixes mirant. Tot allò que tens al davant és com si ho hagueren posat només per tu; només tu imagines aquella còpia sobre paper amb una neu neta com una patena i un cel fosc al damunt. Només tu imagines la subtilesa de les transparències de l’aigua immòbil engolint les pedres del voltant… i aquella imatge tindrà tot allò, perquè tu ho has vist.
La pre-visualització és un procés definit per Ansel Adams – www.anseladams.com – en el que el fotògraf “veu” el que vol tenir a la còpia final tot observant el que té al davant. Aquesta percepció del que es té al davant és completament lliure d’interpretar en la direcció que cadascú prefereixi. Una anàlisi acurada d’aquesta realitat ha de permetre des de intentar copiar-la fins a capgirar-la. Tant una com l’altre opció només necessiten el mestratge de les eines per tal de garantir el resultat desitjat. És un marc de treball en el que la tecnologia sempre està al servei de la creativitat. Els observadors de la futura imatge no veuran el que hi havia sinó el que tu hi has volgut posar.
Doncs bé, en aquesta ocasió totes les teories del mon s’en van anar en orris. Unes bombolletes al negatiu travessant la part dreta del cel eren massa evidents com per pensar en un retoc manual sobre el negatiu o la còpia final. A més, el revelatge mostrava encara una manca d’exposició a les ombres mentre les altes llums de la neu eren al límit de la saturació. Totes les proves de copiat amb reserves i cremats per tal de salvar la transparència de l’aigua i el detall de la textura de la neu, resultaven poc satisfactòries, al menys amb les meves habilitats.
Així el negatiu va anar sortint del calaix en diferents ocasions per veure si les coses milloraven i cada vegada hi tornava a entrar sense aconseguir transformar-se en la còpia sobre paper que jo havia pre-visualitzat a la Vall de Monastero. Els intents es varen anar espaiant fins que finalment el desig de veure la imatge es va anar esvaint en veure’n d’altres que anaven sorgint de noves jornades a la muntanya.
A finals del 1999 ja havia començat a experimentar amb el processament d’imatges a l’ordinador, sempre a partir de pel·lícula prèviament escanejada. El negatiu del Tossal del Mig va sortir per enèsima vegada del calaix i després de dos o tres intents, es va escanejar finalment amb dues exposicions, una per les ombres de l’aigua i l’altre per la neu a ple sol. Tot plegat va anar agafant cos a la pantalla de l’ordinador i amb algunes penes i més treballs es convertí en la imatge que ara veiem aquí.
Aquesta imatge va ser el meu bateig en imatge electrònica. No va ser la primera que vaig tractar però si la primera de la que en tenia una idea molt clara de què hi volia veure. Aquesta idea o punt de partida va ser la guia per anar provant eines i procediments i adquirint habilitats. Era alhora estrany i engrescador veure que un procediment definit per Adams a les primeries del segle XX es podia dur a terme a finals del mateix segle amb més precisió que mai i sense apostes a l’aire. Podia treballar la imatge al servei de la meva idea una i altre vegada aconseguint apropar-m’hi cada vegada més. Aquella il·lusió d’un matí a la Vall de Monastero prenia forma per fi.
Poso aquest exemple no només perquè té una especial significació per mi, sinó perquè em sembla que explica molt bé els avantatges que la digitalització de les imatges ens ha aportat. Dels inconvenients en podem parlar un altre dia. Quan veig aquesta i d’altres imatges del meu calaix de producció és quan em sento realment afortunat d’haver-me decidit per la fotografia com a activitat vital. Poder compartir-les és un altre dels molts plaers que la fotografia ens dona.
Carles Mitjà - ASIS/FRPS 