El llenguatge


S’acosta el cambrer; s’atura al caire de la taula i amb les mans creuades al seu darrera, em diu: “¿Qué desea, caballero?” Què vol que vulgui assegut en una taula d’un restaurant a l’hora de dinar?; doncs dinar, home! El fet és que per ell la frase és una frase feta, sense cap altre finalitat que iniciar la relació amb el comensal. La situació presenta també alternatives com “¿Para comer, caballero?” o “¿Comerá, caballero?” Què passaria si a la darrera qüestió, el comensal responguès: “Home!, que mengi o no depèn, en bona mesura, de vostè”.

No sé si a les escoles d’hostaleria ho ensenyen així o és només un d’aquells costums que es transmeten sense que ningú es pari a pensar en què està dient en realitat. Us heu fixat en com us reben a França en entrar en un comerç? Si hi aneu sols, la mestressa o dependenta, amb un somriure d’orella a orella diu: “Bonjour, monsieur!” o “Bonjour, madame!” Si hi entreu en parella, però, diu: “Bonjour, monsieur (et) dame!” L’home primer. Tot i que no encaixa gaire amb la politesse francesa, es segueix un costum que per a mí té un origen incert però que ningú es planteja.

El que segur que ensenyen a les escoles d’hostaleria és a posar les mans al darrera del cos en dirigir-se als comensals i a tractar als homes de caballeros. Tant una cosa com l’altre tenen un punt de servitud que sembla una mica fora de lloc en una relació no jeràrquica com la d’un cambrer amb el comensal. L’emancipació social del treballador no només és un fet que ningú qüestiona avui, sinó que no és estrany que es doni el cas que el cambrer es trobi situat en un graó social per sobre de’l del comensal. Un llenguatge corporal d’aquesta mena no només no es correspon amb la situació, sinó que resulta cínic i al menys hipòcrita si després et porten el menjar fred, tarden en servir-te o miren cap una altre banda quan t’esforces en cridar la seva atenció per demanar un saler o les setrilleres.

El llenguatge parlat però, és una altre cosa. Les frases abans esmentades no semblen tretes de cap manual de Cicle Formatiu de Grau Superior en Hostaleria (l’antiga FP2). Semblen més aviat el resultat de la incapacitat per a utilitzar correctament el llenguatge afegida a una mena de abreviació costumista. A la extravagància dels “¿Qué desea, caballero?” o “¿Comerá, caballero?” dits a l’hora i en el lloc en que es diuen, s’hi afegeixen frases com el “¿Para comer, caballero?” de les que no resulta fàcil desfer-ne l’entrellat. Si és una versió resumida de “¿Qué desea para comer, caballero?” només estalvia dos mots i tendeix a canviar el significat de la frase. Mala solució, doncs.

Hi va haver un temps en que al col·legi t’ensenyaven el significat de les frases, la jerarquia dels mots i les seves propietats en relació al que volies dir. Qualsevol classe de Gramàtica amb les seves conjugacions de verbs, llistats d’adjectius, adverbis i conjuncions, anàlisi sintàctica, regles de puntuació i tot plegat, començava per establir el que es volia dir i a continuació la forma o formes de fer-ho. Aquest procediment és vàlid per a qualsevol àmbit, és a dir, primer tenir clar què es vol fer i després cercar les eines que ens ajuden a fer-ho; no a l’inrevés.

Eren temps en que l’estudiant havia d’aprendre i demostrar que ho havia fet i què havia après; no en tenia prou amb progressar adequadament. Ara el llindar dels coneixements mínims s’ha tornat ample i esmunyedís. Allò que s’anomenava “cultura general” i que convertia la gent en ciutadans comunicatius i formats, és a dir, socialment operatius, requeria un gran esforç per part dels ensenyants. Ho feien perquè era la seva feina, per un sentit de responsabilitat i perquè els agradava. I no tots els nens s’en sortien. Potser això classificava i hi ha qui diu que era injust i que marcava de cara al futur. Més val saber quines son les teves capacitats que creure que les tens quan en realitat et falta molt per aprendre. De fet, no has après gaire si creus que ja ho saps tot.

Hem anat d’un extrem a l’altre i hem confós la igualtat d’oportunitats amb la igualtat de resultats. Ha estat sense cap mena de dubte una de les grans pífies del que s’ha anomenat política d’esquerres o simplement, progressista. Ja té conya que una acció política que s’auto-anomena socialment compromesa hagi acabat per dificultar el desenvolupament de la societat creant analfabets socials. Si sou docents, sabeu de què parlo. Gent amb capacitats intel·lectuals evidents i un grau de coneixement important, acaba tenint greus dificultats per escriure el text d’un Treball de Fí de Grau o fins i tot, d’una Tesi Doctoral. En el seu moment, però, varen progressar adequadament.

Només cal escoltar la ràdio o veure la televisió, sobre tot en retransmissions en directe, per sentir coses com: “… congestió de tràfic a tot el que és el Nus de la Trinitat.” o “… en el tema Festes, els ciutadans diuen que aquest anys miren més el que gasten.” El “tot el que és” o “el tema” son ara els líders de les pífies de llenguatge dels professionals dels mitjans de comunicació. Son periodistes, han estudiat més llenguatge que la mitjana dels estudiants d’altres disciplines i quan eren més joves, varen progressar adequadament. “…, els bombers han desplaçat uns efectius de 10 vehicles al lloc de l’incendi.” Els efectius son sempre humans; els vehicles son mitjans materials. Si el fet noticiable o rellevant en relació a la magnitud de l’incendi és el nombre de vehicles desplaçats, dient-ne la xifra n’hi ha prou; son vehicles, no cal qualificar-los de res més.

Hem anat del llenguatge dels cambrers al dels professionals del llenguatge i ja n’hi ha que a hores d’ara deuen estar pensant, “Home!, tu no t’equivoques mai quan parles o fins i tot quan escrius un text com aquest?” Doncs sí, és clar que m’equivoco. Però em fa patir els risc de fer-ho i aquesta és una gran diferència. Vaig rebre l’ensenyament en castellà, com corresponia a l’època i per això sempre tinc el temor de traduir massa literalment quan escric en català. Però en aquell temps, també em varen ensenyar que mai se’n sap prou. Que sempre cal estar amatent i que sempre es pot millorar. Per això hi segueixo pensant quan parlo i quan escric. A on volia anar a parar és al fet que no tant sols no estem ensenyant bé als nostres estudiants, sinó que no els introduïm a l’apassionant mon de la millora. No pel fet de voler ser millors, sinó pel plaer que dóna intentar-ho.

About Carles Mitjà

Photographer & Photography teacher
This entry was posted in Life & People and tagged , . Bookmark the permalink.

6 Responses to El llenguatge

  1. Jaume says:

    Una reflexió molt adient.

    Jaume

  2. Ismael says:

    Muy de acuerdo contigo Carles, me canso de oír que la juventud actual es la mejor preparada pero, oigo conversaciones de algunos jóvenes que utilizan repetitivamente las mismas frases, creo que casi tienen el mismo nivel de inglés (si lo han estudiado) que de castellano o catalán; no superan las 1000 palabras.
    Teniendo en cuenta el fracaso escolar actual, es verdaderamente preocupante el gran número de jóvenes que no cuidan sus formas de expresión y de escritura y, peor aún, que no les preocupa mejorar (para mejorar hay que esforzarse y trabajar duro). Supongo que todo ello es debido a la crisis de valores que tiene la sociedad actual y que nos ha conducido a la situación en la que nos encontramos.

  3. 3Dubreuil says:

    Carles, jo encara diria més: el significat de les paraules més bàsiques i fonamentals del nostre llenguatge (com ara democràcia, solidaritat, esquerres, llibertat, justícia, educació, …) s’han prostituït tant, i el valor i la credibilitat dels principals fabricants de frases i promeses fàcils però a la llarga falses, s’ha devaluat tant, que jo ja fa temps que penso que la propera revolució hauria de ser lingüística. Sé que no serà, sé que no ho veuré, però t’ho imagines ?

    • carles mitjà says:

      Completament d’acord, Lluís. Encara que jo també m’atreveixo a dir que no serà, m’ho puc imaginar perquè ho vull imaginar. També tenim dret a somiar, encara que només sigui perquè és de franc!

  4. Pingback: Nikon D800 y D800E | carles mitjà

  5. Pingback: Sempre el Llenguatge… | carles mitjà

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s