A propòsit del pollastre


A La Vanguardia d’avui, l’Antoni Puigvert ens fa una reflexió sobre com l’actual crisi econòmica porta de retorn alguns costums alimentaris perduts i les diverses formes en que cadascú fa front a la situació. L’article, Elogio del pollo, s’articula al voltant de la recepte de pollastre amb tronxos de bleda arrebossats que feia la seva àvia. Com no pot ser d’una altre manera a la sobretaula d’aquestes Festes, una cosa porta a l’altre i del pollastre i les bledes anem a parar a les anomenades estretors de la crisi que ens porten, suposadament, a baixar algun graó en els hàbits alimentaris.

Sembla que els catalans hem “tornat” al pollastre tot deixant els “llagostins” per a millors temps, si es que tornen. Doncs què voleu que os digui, no cauré en el parany de donar  la  benvinguda a la crisi, ni de criticar els llagostins que m’agraden prou, però si la situació ens fa tornar a apreciar les coses bones perquè deixen de ser per tot arreu i a tot hora, per mi és un signe que cal considerar com a positiu.

Si algunes coses s’havien convertit en menges delicioses per les seves propietats gustatives, no és menys cert que la seva escassetat o la dificultat per aconseguir-les les feia encara més desitjables. Molts eren els que mai havien pogut menjar segons quines delikatessen i alguns els que, en aconseguir-ho, no només gaudíem dels nous sabors sinó també del fet de poder-ho fer. Ah!, i això no ens feia més infeliços, ben al contrari, sempre acabàvem recordant el dia que havíem menjat tal o qual cosa. De fet, aquest era un dels sentits de la “festa”; celebrar alguna cosa, tot gaudint de bona companyonia i fer-ho menjant i bevent allò que era bo i excepcional.

Quan l’art era cosa de genis, el teatre d’uns pocs bons actors i la bona cuina d’uns quants cuiners, de tant en tant podíem gaudir de trossets de plaer tant per bons com per excepcionals. En els darrers anys, l’art s’ha fet contemporani -ja te conya el nom, com si les coses no haguessin estat totes contemporànies d’alguna cosa i d’algú-, el teatre és per elegits -si no ho ets, t’ho han d’explicar per por que no ho entenguis- i les cuines s’han emplenat de “gurús” que ens diuen què ens ha d’agradar. Cal redescobrir la patata amb reducció de fonoll a l’aroma de múrgola boscana perquè de llagostins ja en menja tothom sempre que vol.

Si tornant al bròquil i als llegums cuits, a les mares del lluç, a la sardina i al cap i pota tornem a una certa normalitat, tot això que hi haurem guanyat. Baixarem un graó econòmic per créixer a l’alçada d’on no hauríem d’haver baixat mai. Si la causa és la crisi, que passi tant aviat com sigui possible, però sempre hi podrem pensar com la catarsi que ens va restituir el plaer de les petites coses. Bona i curta crisi per tothom en el 2012!

About Carles Mitjà

Photographer & Photography teacher
This entry was posted in Life & People and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s