Servicio Militar Obligatorio


Avui com cada matí, escoltava en Basté a RAC1 i l’he sentit com anunciava una entrevista d’ell mateix al pintor Miquel Barceló. Entre d’altres coses, en Jordi Basté ha fet una lloança de l’artista i l’ha tractat de geni. Per recolzar-ho, ha posat un tall de veu de l’entrevista on en Miquel Barceló explicava que quan era jove, s’havia lliurat del Servicio Militar Obligatorio, la “mili“, fent-se passar per boig; deia que s’ho havia estudiat tant bé que els militars s’ho varen empassar i el declararen inútil para el servicio ara no recordo si per psicòpata o per esquizofrènic, tant se val. No acabo d’entendre com d’una entrevista a qui es qualifica de geni de la creació artística no es pugui extreure res més interessant que l’anècdota de la mili que no va fer. No crec que la genialitat del pintor, que no poso en qüestió com a tal, es pugui basar en un fet tant banal com poc mesurat en el seu moment.

Tinc un amic que va fer més o menys el mateix i també el varen declarar boig al que aleshores era l’Hospital Militar de Barcelona, lliurant-se així de fer el Servicio Militar Obligatorio. Recordo que quan m’ho va explicar, ja tots dos amb més de quaranta anys, li vaig fer dues reflexions. La primera, si no va pensar en el seu moment que aquesta mena de decisions poden tenir conseqüències en el futur i l’altre, si no el preocupava que hi haguessin en algun lloc documents que l’acreditessin com a malalt mental diagnosticat i confirmat. L’evasiva de la resposta i la seva mirada em varen respondre sense necessitat de gaire paraules. Era evident que hi ha coses que cal pensar-les millor, tot i que, en molts casos, els vint anys no son una edat que es distingeixin ni per la reflexió profunda ni pel seny prudent.

Avui, escoltant en Miquel Barceló, hi he vist encara una altre faceta. El seu discurs era una barreja del fatxenda que explica les seves batalletes i del frívol que no pensa en, per exemple, els objectors de consciència que essent contraris a la existència del Servicio Militar Obligatorio, acaraven el problema amb el valor que representava enfrontar-se a l’estament militar i patint fins i tot la presó per no trair els seus principis. Em sap greu, però no m’han agradat ni el to del relat d’en Miquel Barceló ni la tria del tall de veu d’en Jordi Basté.

La meva reflexió no va tant en la línia de criticar la opció que tant en Miquel Barceló, el meu amic i tants d’altres varen triar per escapolir-se de la mili. Al contrari, sempre he pensat que alguna recança els ha d’haver quedat per no haver sabut afrontar el problema amb una mica més d’enteresa. Una opció era fer-la. Encara que ho pugui semblar, no era la més fàcil, però patir el que representava et donava, al menys, el dret moral de saber-te millor que els que t’hi obligaven. L’altre opció era oposar-s’hi amb l’objecció de consciència encara que, per ferms que fossin els teus principis, calia un valor que molts no tenim. Qualsevol de les dues opcions em sembla més digne que fugir de la realitat funesta del moment pel que passava el país i encara menys frivolitzar-ne amb el pas dels anys. Al menys, el meu amic no ho fa i l’hi ho agraeixo.

About Carles Mitjà

Photographer & Photography teacher
This entry was posted in Life & People and tagged , , . Bookmark the permalink.

3 Responses to Servicio Militar Obligatorio

  1. Ismael says:

    Debido a mi miopía me destinaron a Servicios Auxiliares, francamente me alegré porque pude seguir con mi trabajo y con mis estudios. Lo que me llegó a preocupar, es que si hubiera tenido media dioptría más en un ojo me hubieran declarado “inútil total”, éste término se empleaba con los más cegatos ya que se consideraba que no servían para nada, no sé si alguien que recibió dicha valoración pudo salir perjudicado en su vida laboral posterior, teniendo en cuenta la gravedad de la misma.
    Hacerte el deficiente y no afrontar en su momento la realidad que nos imponían, optando por cualquier clase de picaresca (locos, sordos, pies planos etc. etc.), es comprensible teniendo en cuenta como se las gastaban aquellos tipos. A pesar de no haberla echo, creo que no todo fue malo por lo que contabais los que la hicisteis (aún guardo tus cartas de la mili y no parecía que te lo pasaras tan mal).
    Viendo la evolución de la sociedad actual, a más de un ni-ni le convendría pasar una temporada, en aquella mezcla de disciplina, mala leche, injusticias e incluso malos tratos, condiciones que se daban en aquella época en cualquier actividad en la que tuvieras que intervenir, para que valoraran lo que tienen y se pusieran las pilas.

    • Bueno, yo no tengo un gran recuerdo de la mili, pero tampoco quedé traumatizado (creo) por haberla hecho. No sé si el entorno en el que crecí influyó en ello pero siempre he encarado las dificultades según llegaban, intentando ver, analizar, activar mecanismos y resolver. Siguiendo un orden o al menos intentándolo, los problemas resultan siempre menos graves de lo que en un principio podían parecer. A algunos les parecerá demasiado cuadriculado pero yo no he encontrado un método mejor. En realidad, no me acuerdo de la mili más que cuando oigo a otros hablar de ella. Quizá esa indiferencia no forzada es el reflejo de lo relativamente inútil que fue aquel año y medio.

  2. Ismael says:

    En mi comentario (Ismael)
    Fe de erratas:
    Donde escribí “haberla echo” debiera haber escrito haberla hecho.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s