Som mediocres


Fa dies que hi dono voltes. Cada matí, l’embolica que fa fort puja un grau més. Les darreres setmanes, si te’n anaves a dormir amb un cert grau d’astorament, et llevaves sabent que tindries ocasió, tot esmorzant, de sorprendre’t encara una mica més. Ja vaig dir una vegada que amics i gent pròxima m’han acusat sempre d’una certa manca de capacitat de sorpresa. Que errats que anaven! Ara però, a mesura que l’embolic s’ha anat instal·lant de forma permanent, aquest hàbit diari de pujar un grau més, m’està tornant a la meva “normalitat” de descregut militant.

La llista d’afers tèrbols és inacabable. Gurtel, cas Palau, l’Oriol Pujol i les ITV, Ajuntament de Sta. Coloma de Gramanet, els trajos del Camps, l’aeroport de Castelló, la llibreta d’en Bárcenas, en Jordi Pujol fill, l’alcalde Manuel Bustos, Bankia, Catalunya Caixa, el Patronat de Turisme Costa Brava Girona, l’oficina de recaptació Xaloc, l’Ajuntament de Sant Hilari… ja no es tracta de si son culpables o no. Es tracta de la manca de confiança que genera tot plegat. Ja no vull saber si han comés delicte o no. Ja ho esbrinaran els jutges (…espero). Es tracta de que així no es pot ser governat.

Avui, escoltant la tertúlia del Món a RAC1 i l’entrevista posterior al representant d’una empresa de detectius privats, m’ha vingut una pensada. Després d’escoltar els comentaris i picabaralles dels tertulians, les justificacions de la mestressa del Restaurant La Camarga sobre la seva suposada relació amb les escoltes il·legals al seu local, els esforços d’en Jordi Basté per posar oli a la trencadissa, com si fos la seva feina. Després de tot plegat, he arribat a la conclusió de que potser no hi ha tanta mala fe. Som així. No hi ha res a fer. Som mediocres.

Som mediocres quan ens creiem que perquè ens paguen per anar setmanalment a una tertúlia, ens hem convertit en la veu del poble i dogmatitzem sobre el bé i el mal. Tant se val si creiem que en tenim motius, som mediocres si més no, en les formes.

Som mediocres quan en moderar una tertúlia ens erigim en àrbitres del que es pot i del que no es pot dir. De qui ho pot dir i qui no. Tant se val si ens paguen per fer-ho o si ens creiem amb dret a fer-ho, no és professional. Ser un bon conductor de tertúlies no vol dir necessàriament ser el gendre que totes les sogres voldrien.

Som mediocres quan ens pregunten el dimecres si teníem relació amb l’empresa de les escoltes il·legals i diem que no, per dir el divendres que sí, que dimecres no ens en recordàvem. Si creiem que hem de mentir, ho hem de fer sense perdre el respecte als demés. No tenim dret a prendre’ls directament per imbècils i som mediocres si ho fem.

Som mediocres quan tenim una empresa de serveis d’investigació privada hi anem a la ràdio a fer veure que expliquem el que fan “els bons investigadors”. No hi ha “bons” investigadors privats perquè per ser-ho s’ha d’estar sempre en el llindar de la il·legalitat. El qui els contracta ja ho sap i no cal justificar-se.

Som mediocres quan ens sorprenem que el Govern de l’Estat desplaci un bon nombre d’agents del CNI al País Basc i a Catalunya. Que què hi venen a fer? Doncs a defensar el que creuen que és seu o els interessa creure que ho és. Ells no son mediocres, son professionals. Els “agents secrets” han fet tota la vida aquesta feina. A les pel·lícules i a la vida real. O ens pensàvem que jugarien net?

Som mediocres quan seguim escoltant tot plegat per la ràdio i la televisió. També ho som quan els votem. Als uns i als altres. Cal fer net. I fer net és intrínsecament un procés dolorós. Fer net de veritat implica, en aquest cas, no ser just. Potser hi ha un munt de regidors, fins i tot d’urbanisme, que no han parat mai la ma, … potser sí. Però no puc creure que no sabessin res de qui sí que ho feia. Fer net hauria de voler dir canviar de sistema. I per canviar de sistema cal que en surtin els actors actuals. Implicats o no. Imputats o no. Acusats o no. Sota sospita o no.

El país necessita més una catarsi que la independència. Perquè no em direu ara que amb la independència ho arreglaríem tot. No, per favor, més conyes no! El país, i potser no només el nostre, necessita que els desnonats, els aturats, els joves analfabets funcionals, els joves amb formació però sense feina i els indigents energètics puguin tornar a creure en un futur. El que sigui. Però que puguin seguir creient que la seva sort no està en mans d’una colla de mediocres. I no oblidem que si n’hi ha un que para la ma, n’hi ha un altre que l’emplena i sovint un altre que ho sap, convertint-se així en actors de la comèdia que estem representant entre tots.

Quan he anomenat la llista sense fi dels afers tèrbols, he fet omissió voluntària del cas Urdangarín. Ho he fet perquè aquest assumpte, els elefants del Monarca, la dieta vegetariana de la Reina, la “feina” de la Infanta Cristina, la “no feina” de la Infanta Elena, el mantingut Marichalar i les anades i vingudes de la presentadora esdevinguda princesa, no formen part d’aquesta mediocritat. Mal ens pesi, son professionals que es dediquen a treure tot el que poden de la seva posició. Son allà on son només perquè nosaltres els hi mantenim. Perquè no els qüestionem. Tot i que no saben què hi fan, a banda de gastar i pel que sembla, no només el que la llei els permet. No em direu que això no és mediocritat, per part nostre!

About Carles Mitjà

Photographer & Photography teacher
This entry was posted in Life & People and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

4 Responses to Som mediocres

  1. itxe says:

    Mediocritat per part nostra, tanta.
    I malauradament, poques ganes de fer-hi res.
    Aquest és el problema.
    Una societat a la qual li van “fotent” pals, i tan sols critica i/o fa safareig.
    Una llàstima tot plegat, perquè al cap i a la fi, els afectats sóm els mediocres.
    És com si ens agradés i tot…

  2. Ismael says:

    He buscado sinónimos de mediocre para saber si, como tú indicas, es el adjetivo que nos merecemos y he encontrado que equivale a mediano, vulgar, común, regular, mezquino, gris y anodino. Creo que realmente la gran mayoría no nos lo merecemos, mejor diría que nos hemos aburguesado y le hemos dado más valor al tener que al ser, probablemente antes no teníamos tanto que perder y éramos capaces de luchar unidos por aquello que creíamos justo. Ahora sólo lo hacemos si nos afecta lo mismo a unos cuantos, preferentes, desahucios y pérdida de pagas.
    Nos ha pasado como a los romanos cuando se relajaron y perdieron las ganas de luchar fueron derrotados por los bárbaros. Creo que en la sociedad actual tenemos claro quienes son nuestros bárbaros, y si no luchamos, más que mediocres, seremos esclavos.

    Muy bueno tú artículo Carles.

  3. manel says:

    Toma!..toma!!..y..toma!!!… Molt be, Carles!…Congratulations!

  4. Pingback: Un altre clam al desert | carles mitjà

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s