Arrogància i Estratègia


JordiPujol_FelipeGonzalez_ElPais_JoanSanchez
Copyright © Joan Sánchez – El País

Bé, aquesta tarda s’ha produït la tant esperada compareixença parlamentària de Jordi Pujol, arran de la seva declaració del 25 de juliol passat reconeixent haver comés frau fiscal de forma continuada durant trenta anys.

Desprès de seguir-la, en trec algunes conclusions que cadascú considerarà si les troba encertades o no.

En la seva primera intervenció, Jordi Pujol, a banda de no dir res que no hagués dit en el seu comunicat del passat mes de juliol, ha fet una encesa glosa dels seus mèrits polítics i de servei al País. Una mena de spot aprofitant l’avinentesa. Tot amanit d’una certa autocomplaença per haver acudit a la cita del Parlament. Cal reconèixer que ha estat en la seva línia habitual. Com diuen en castellà, genio y figura. Si no fos que comportar-se d’aquesta forma precisament avui, és una manca de respecte cap a tots els ciutadans d’aquest País, doncs és al Parlament on tots hi som representats. Tant si l’havíem votat com si no.

Les intervencions dels representants dels diferents grups parlamentaris es podrien qualificar de tres formes diferents:

  • ERC, ICV i en certa mesura PSC, han fet intervencions ajustades al que se sol anomenar “l’ordre del dia”. Tots han fet, a demés de les seves pròpies valoracions polítiques, preguntes concises, concretes i pertinents.
  • PP, C’s i en certa manera la CUP, han carregat les tintes amb coses que tot i formar part de la seves respectives escenografies habituals, em sembla que eren una mica fora de lloc sobre tot si tenim en compte que quan un parlamentari és en una compareixença, hi és com a representant dels qui l’han votat i no per mirar de captar vots en les properes eleccions. Tenen un encàrrec i no l’han dut a terme. Del PP i de C’s no m’estranya perquè ja ens tenen acostumats a la cridòria sense contingut. En el cas de la CUP potser és tracta de manca de costum o d’una tendència innata al míting. Haurien de pensar que com a novells que son en aquesta mena de coses, tothom els vetlla i mai se sap d’on poden sortir un quants vots més. A mi encara no m’han convençut.
  • La intervenció del grup de CiU ha tingut una primera fase de retrets a les intervencions dels altres grups que al meu entendre era completament fora de lloc. Per defensar-se, ja hi havia el compareixent. La intervenció pròpiament dita ha seguit el guió previsible. Cotó flux, vaguetats i passar de puntetes. No fos cas que el capo s’emprenyi i comenci a xerrar més del compte.

El que més m’ha sorprès tot i que reconec que a hores d’ara ja no hauria de fer-ho, és la resposta final de Jordi Pujol (vegeu vídeo). L’home s’ha emprenyat. Sí, sí, emprenyat. Com si tingués assumit que avui només es tractava d’un tràmit. Devia pensar: “Vaig allà. Els torno a explicar la pel·lícula de l’herència i de passada faig un míting sobre els sacrificis que he fet pel País. I ells a escoltar, que és la seva feina”. Resulta que no només no ha contestat les preguntes, sinó que les ha considerat no adients i malintencionades.

Vídeo amb la resposta de Jordi Pujol al Parlament – 26/09/2014 (Canal 3_24)

Passada la sorpresa inicial i veient l’energia amb que s’ha expressat l’ex-president, em venen vàries coses al cap. En primer lloc, ara m’emprenyo jo per l’arrogància. Si l’única excusa que segons ell té, és el servei prestat al País, per mi no té excusa. No es pot recriminar als portaveus dels grups de l’oposició de fer servir la tàctica de l’embolica que fa fort si un pretén defensar-se apel·lant a coses que si bé son molt o poc certes, res tenen a veure amb el que avui es pretenia discutir al Parlament de Catalunya. Això és arrogància i menyspreu cap aquells que son allà representant a TOT el poble de Catalunya.

Desprès de l’emprenyada, ve la calma. I la calma porta a la reflexió. No només es tracta d’arrogància i menyspreu, que també. Sembla tractar-se d’una estratègia. Una pretensió de despertar altre vegada els sentiments catalanistes per dipositar-los en la seva persona. Però no haver-ho fet tot malament no li treu ni un gram de culpa, fins i tot suposant que només hagi fet el que ens ha explicat, que això encara està per veure. Només li calia dir que els diners eren per si més endavant feien falta per la “causa”. Tot sigui dit de passada, això ja s’ha insinuat en alguns ambients. En definitiva, despertar la síndrome d’Estocolm per començar a tenir una massa més o menys fidel en la que recolzar-se. Entenc més que comprenc la seva solitud. Ell, la seva esposa i els seus fills han despertat d’un somni que només se’l creien ells. Però això no excusa l’estratègia. És barroera i cínica. Atenció perquè la bèstia ferida i decebuda multiplica la seva força.

De veritat, si no fos que el país és el que és i ben poques coses queden que em mereixin respecte i em provoquin confiança, preferiria que aquesta mena d’espectacles ens els estalviessin i que fos només la Justícia la que se’n ocupés. Aquestes oportunitats d’explicar-se en seu parlamentària només serveixen perquè les utilitzin com una eina més per a la seva estratègia de defensa i per acabar esmunyint-se de les seves responsabilitats. No m’estranyaria veure els propers dies una enquesta en la que una bona parts dels catalans comencen per comprendre’l i acaben per perdonar-lo.

 

 

 

About Carles Mitjà

Photographer & Photography teacher
This entry was posted in Life & People and tagged , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s