L’Humor dels Orfes


Ring36
Mime offers food to the young Siegfried. Illustration from Arthur Rackham to Richard Wagner’s Siegfried (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

Com que veig que les coses agafen un caire, al meu entendre, excessivament seriós, fins i tot emprenyat, he decidit no escriure una proclama a la reflexió en termes d’intenció de vot. Ho faré en termes de demanar una mica més d’humor.

El bon humor no és una cosa que es pugui decidir de cop i volta. El bon humor cal alimentar-lo, cal tenir-hi predisposició. Si un vol estar de bon humor, no hi ha cap garantia que ho aconsegueixi. Però si no ho vol, és segur que no somriurà.

Fa dies que alguns no suporteu el meu pretès pragmatisme ni que relativitzi la vostra opció i així m’ho heu fet saber. Uns per activa i d’altres per passiva. Uns i altres esteu en el vostre dret. Per la meva part, sé molt bé que un no és orfe per elecció, sinó per designació, del destí o dels altres. No es pot triar.

El meu pragmatisme m’obliga però a acceptar-ho i a no tenir-vos-ho en compte. Amb bon humor, la meva espatlla romandrà disponible per acollir els vostres plors si un dia ho torneu a necessitar.

Mai m’he oposat a la independència. Només n’he qüestionat la necessitat, el mètode, l’oportunitat, l’oportunisme, les adhesions sense raonament i alguns “companys” de viatge. Tot plegat perquè ningú ha aconseguit explicar-m’ho prou bé o potser perquè jo no he estat capaç d’entendre-ho. Tant se val. El cas és que els meus intents de raonament han xocat sempre amb el més alt dels murs que ens podem trobar: La fe. La fe no necessita raonaments. La fe és una meravella inventada per tal que hom sigui feliç o cregui que ho és. La fe allibera. La fe col·lectiva reconforta i protegeix del dubte dins del ramat. El dubte obliga a triar. El dubte obliga a decidir, a risc d’equivocar-se. La fe eximeix de l’error, perquè l’error, senzillament, no és possible. Ja fa molts anys que ho varen dir: “Benaurats els que creieu, perquè veureu el regne dels cels”.

Tot i que alguns s’entesten en fer-me emprenyar, faig de modus i maneres per no perdre l’humor. Veient aquesta corrua de diputats, monges, capellans, cantautors i futbolistes que toquen la flauta mentre al darrera segueixen una munió de ciutadans i ciutadanes omplint carrers i avingudes, no puc evitar de pensar en la faula del Flautista d’Hamelin. Tant de bo que tot plegat no s’acabi tant malament com a la faula, però no em digueu que si deixeu la fe de banda, encara que sigui només per un moment, la imatge és divertida.

Unes eleccions autonòmiques on un cap de llista no opta a ser President. Una monja que es postula com a cap de llista. El líder de la dreta lliberal agafat de la ma del líder del partit a l’oposició. El cap de llista socialista que s’exhibeix com a ballarí. Tot plegat és com un vaudeville. Un escenari, una porta a cada banda i gent entrant i sortint a veure qui la fa o la diu més grossa. Alguns son divertits, ves per on! Llàstima que mentre tant hi ha gent que les passa putes. Però què hi farem, no es pot tenir tot i les prioritats passen sempre al davant, que per això son prioritats. Aguanteu, desfavorits!, que venen temps nous. Tingueu fe!

Amb això no vull dir que no pugueu sortir-vos-en, no. Vist el paperot que fan els de l’altre banda, tot és possible. Allà també hi tenen afició a donar espectacle. El President de l’Estat que no sap dir si la condició de ciutadà es perd per residir en un altre país. El cap de l’oposició fent de noi bo i simpàtic. Els sindicats dient el contrari que les respectives seccions de “casa nostre” (va…,deixeu-m’ho dir això de “casa nostre”, que em feia il·lusió). La Presidenta de la Junta de Andalucia apel·lant als drets per raó d’origen. I un llarg etcètera. Val a dir però, que no son tant divertits. Tenen un posat més transcendental, amb més càrrega històrica. Jo els veig més ridículs. Potser no tant innocents. Han perdut l’encant de la infància. Deixem-ho en que professen una altre religió. No sou tant diferents, com luterans i catòlics, vaja (aquí que cadascú decideixi qui és qui).

En una cançó de Franco Battiato hi ha una frase inspirada en un text del sociòleg Talcott Parsons, que diu: “L’evoluzione sociale non serve al popolo, se non è preceduta da un’evoluzione di pensiero”. Passi el que passi el proper dia vint-i-set, crec que encara ens falta una mica “d’evoluzione di pensiero”. Però això ara no és important. Ja tindrem temps d’evolucionar. L’important de veritat es que s’acosta la nit electoral i la catarsi assolirà el seu màxim. Ens engrescarem i/o deprimirem amb les primeres estimacions. Després vindrà el ball de xifres. Les discussions sobre la llei d’Hont. Les forquilles. Finalment, el pas de les hores clarificarà el resultat. Apareixeran els líders i ja se sap que a les nits electorals tothom guanya. Si la cosa va frec a frec, encara més. Uns que si “amb la mitat no podeu canviar res”. Els altres que “amb la mitat en tenim prou”. I anar tirant de la rifeta. I els orfes? Els orfes rai. Els orfes seguirem fent zapping i contemplant els respectius vaudevilles. Això sí, si ens ho permeteu, amb bon humor.

About Carles Mitjà

Photographer & Photography teacher
This entry was posted in Life & People and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to L’Humor dels Orfes

  1. Mercedes says:

    Se te echaba de menos… Pues sí, falta humor y sobran dogmas.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s