Magirus Deutz TLF16

El model que presento en aquest post és el Magirus Deutz Merkur TLF16 de 1957. Els camions Magirus, fabricats a la ciutat alemanya d’Ulm, varen ser presents en una majoria de parcs de bombers d’Europa i Sud-Amèrica. Ja a finals del Segle XIX, Magirus va ser el fabricant de les primeres escales extensibles específicament dissenyades per a els bombers. La marca està avui integrada al grup Iveco i segueix essent un dels fabricants més importants d’escales i braços articulats per a vehicles d’extinció d’incendis a nivell mundial, tant sobre xassís propis com d’altres marques.

El model TLF16 de 1957 era una autobomba urbana sobre xassís Magirus Merkur amb la cabina anomenada rundhauber per les formes arrodonides del capó del motor. Una peculiaritat del camió era que el seu motor Diesel estava refrigerat per aire. Aquest tipus de refrigeració no era estranya a Alemanya on Volkswagen l’utilitzà fins els anys vuitanta tant en els turismes com en les camionetes de la sèrie Transporter. Encara avui, els vehicles esportius Porsche la fan servir. Una altre particularitat del vehicles de la marca Magirus Deutz abans de ser absorbida pel grup Iveco, era l’anagrama cromat amb la “M” de Magirus al frontal del capó, amb una forma estilitzada a partir del skyline frontal de la catedral d’Ulm (Fig., 1).

UlmerMunster_MagirusLogo

Figura 1. A l’esquerra, la façana oest de la Catedral d’Ulm (https://en.wikipedia.org/wiki/Ulm_Minster#/media/File:Ulmer_M%C3%BCnster-Westfassade.jpg This image was published by Martin Kraft under the free licence CC BY-SA 3.0). A la dreta, “M” de Magirus estilitzada a la reixa del radiador d’un camió Magirus Deutz Merkur inspirada en el perfil de la catedral (https://de.wikipedia.org/wiki/Datei:Ulmer_M%C3%BCnster_Magirus-Deutz_Logo.jpg). (Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

La miniatura presentada és una acurada peça de Minichamps a Escala 1:43. La reproducció porta les calques FEUERWEHR der Stadt ULM – DO TLF16-59. La traducció és BOMBERS de la ciutat d’ULM. DO correspon al districte de Donau. TLF16 son les sigles que classifiquen els camions de bombers alemanys segons Norma DIN. Les lletres son l’abreviatura de Tanklöschfahrzeuge que es tradueix per Vehicle Tanc d’Extinció i el número 16 era indicatiu del cabal de sortida de la bomba, que en aquest cas era de 1600l/min (litres per minut). La norma DIN actual manté la denominació Tanklöschfahrzeuge i la corresponent abreviatura TLF mentre que la numeració indica ara la capacitat en litres del tanc d’aigua. Ignoro el significat del número 59, encara que podria correspondre a la numeració general dels vehicles del Cos De Bombers de la ciutat d’Ulm. El model porta la placa de matrícula UL2170.

A la vista 3/4 del davant (Fig., 2) es pot apreciar el característic “morro” arrodonit i l’emblema amb la “M” de Magirus ja esmentat al centre de la graella del radiador. A cada banda i sobre el para-xocs hi ha dues botzines encarregades de la senyal de sol·licitud de pas de dos tons característica dels vehicles d’emergències alemanys. Al centre del para-xocs s’hi veu també la peça per enganxar-hi un cable o barra de remolc. Sobre els parafangs hi ha muntades dues peces metàl·liques amb una petita esfera blanca a l’extrem. Aquestes peces eren freqüents als camions de l’època i indicaven al conductor l’amplada total del vehicle per maniobrar amb seguretat en passos estrets.

MagirusTLF16_Front

Figura 2. Vista tres quarts davantera de la miniatura a Escala 1:43 d’una autobomba Magirus Merkur TLF16 de 1957 (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

Darrera el parafang dret hi ha el clàssic llum auxiliar orientable del camions de bombers alemanys. La cabina és de doble porta i amb capacitat per a un conductor i un oficial al seient del davant i tres bombers al seient del darrera. Sobre el sostre de la cabina, dos llums giratoris de color blau, també característics dels bombers alemanys i molt avançats per l’època. Al muntant entre les portes de la cabina s’hi pot apreciar una barra negra. Es tracta de l’indicador de canvi de direcció desplegable, també molt habitual en vehicles d’aquella època.

Els dos laterals del camió son simètrics (Fig., 3). Sobre l’estrep d’accés a la cabina hi ha subjectes les mànegues d’aspiració. A banda i banda i sobre el pas de roda de l’eix del darrera s’hi veuen tres armaris d’utillatges que envolten el tanc d’aigua situat al centre del vehicle. A la part superior del tanc hi ha muntada una escala de fusta de dos trams i s’hi pot apreciar també la tarima de fusta que protegeix el metall del tanc quan els bombers hi pugen per treure o posar l’escala.

A la vista 3/4 del darrera s’hi veu la roda de recanvi i la presa d’alimentació del tanc d’aigua a l’extrem de la tarima de fusta. Al darrera de tot, dues portes que donen accés als comandaments i connexions de la bomba i els estreps i baranes per accedir a la part superior. Al parafang dret del davant s’hi veuen anotacions de la tara del vehicle, del pes recolzat a l’eix davanter i de la pressió d’inflada del pneumàtic. La mateixa indicació de la pressió la trobem al parafang del darrera, mentre que en aquest cas, el pes recolzat a l’eix del darrera es troba anotat a la carrosseria sobre el pas de roda. A la banda esquerra del camió només hi ha indicacions de la pressió d’inflada dels pneumàtics, tant al parafang del davant com al del darrera.

MagirusTLF16_Rear

Figura 3. Vista tres quarts del darrera de la miniatura a Escala 1:43 d’una autobomba Magirus Merkur TLF16 de 1957 (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

El Servei d’Extinció d’Incendis i Salvaments de l’Ajuntament de Barcelona utilitzà durant més de vint anys un vehicle com el que es mostra, amb l’indicatiu Bt-20 (Bt per Bomba-tanc). La configuració era la mateixa que la de la miniatura comentada amb algunes petites diferències pel que fa a la distribució d’utillatges a la part superior. Un dels canvis més importants era que el vidre dels indicadors lluminosos rotatius es va canviar per uns de l’anomenat amarillo-auto. La normativa de aleshores reservava el color blau només per els vehicles policials. L’altre, que al parafang esquerra s’hi va muntar una sirena amb llum vermell intermitent com a senyal de sol·licitud de pas, al temps que s’eliminaven les dues botzines del para-xocs davanter. El Bt-20 de Bombers de Barcelona va ser el primer vehicle del cos en utilitzar llums d’emergència rotatives.

Finalment i atenent a l’aspecte general del camió, resulta curiós comparar l’estructura tancada amb tot el material protegit enfront del “tot obert” dels vehicles americans mostrats als anteriors post American LaFrance 700 Series (1947) i Seagrave K Open Cab (1970), respectivament anterior i posterior a la fabricació del Magirus Merkur. Tant l’accés al vehicle per part dels bombers, com la disposició de les mànegues i els utillatges de treball, responen a dues estratègies ben diferents. L’evolució d’aquests dissenys fins arribar a l’actualitat serà objecte d’altres post.

Posted in Firefighting | Tagged , , , , , , , , , , | Leave a comment

El temps tot ho posa al seu lloc

cirque_premier_logo

Primer logo de Le Cirque du Soleil

“El temps tot ho posa al seu lloc” és una sentència que a vegades expressa la convicció de que les coses sempre van a parar allà on han d’anar. En altres ocasions evidencia la impossibilitat de trobar arguments convincents per defensar una hipòtesi i deixa que el temps s’erigeixi en jutge de la situació en discussió. En aquest segons cas, l’inconvenient per a qui pronuncia la frase rau en el fet que, tal i com diu l’enunciat, només el pas del temps jutjarà. I això vol dir que cal esperar i no hi ha forma de seguir defensant l’argument, sovint “en contra de”, sense esperar un temps indeterminat que ajorna la possibilitat de tenir raó.

Fa temps, a principis dels vuitanta, recordo haver pronunciat aquesta frase rendint-me així a l’evidència de que no disposava d’arguments per a contradir els meus interlocutors. A hores d’ara no sé si és realment rellevant, però es tractava d’interlocutores. Per ser més precís, dues. Una més que amiga i la seva amiga. Érem en plenes Fires de Girona i al Teatre Municipal el programa presentava una primícia de caire internacional, Le Cirque du Soleil. L’espectacle, modest però ja en la línia del que tots podem convenir que ha esdevingut el caràcter distintiu de Le Cirque du Soleil, era un seguit de sketch, números o figures on les virtuts acrobàtiques dels artistes eren l’atractiu principal.

La primera actuació, unes noies ballant amunt i avall de l’escenari amb una mena d’ales de papallona, va ser al meu entendre llarga, repetitiva i sense gaire fil narratiu o argumental. Aleshores vaig començar a adonar-me que el seient del Teatre Municipal no era gaire còmode. Feia una mica de baixada i m’obligava a retenir el lliscament del meu cos cap endavant amb un esforç de les cames. El cas és que quan un s’adona d’aquest tipus de fenòmens de la Física relacionats amb l’atracció de la gravetat, és símptoma inequívoc que l’espectacle no l’està captivant i la cosa pinta malament quan en mirar el rellotge t’adones que manca una hora i mitja per sortir d’allà. I dic “sortir” perquè la sensació és de necessitat d’alliberar-te.

Passant de les papallones als trapezis i dels trapezis a les cordes varem travessar l’espectacle i per fi, sortir al carrer. A mi m’havia sorprès el delit del públic aplaudint totes i cadascuna de les actuacions i sobre tot, l’entusiasme de la meva més que amiga i de la seva amiga. En arribar al bar La Lluna a ”fer la penúltima”, com sempre dèiem, es va encetar la discussió. Mentre elles dues i d’altre gent que s’hi va afegir comentaven embadalits les excel·lències de l’espectacle de la nova formació canadenca, jo defensava que tot i el mèrit de les habilitats físiques que demostraven, a mi no em semblava que el conjunt de l’actuació fos més extraordinari que alguns “números” del circ de tota la vida.

En qualsevol cas, tot plegat no creia que l’espectacle fos tant excepcional com per fer-lo en un teatre on un creu anar-hi a que li expliquin coses i/o el facin rumiar. També recordo haver argumentat que potser es valorava de forma un pèl excessiva la procedència de la companyia, el Québec. Ja aleshores hi havia una certa complicitat amb els québécuois com a poble minoritari pressionat pel poder central del Canadà i bla, bla, bla… El que s’anunciava com el re-descobriment del Circ, no em semblava gaire més que un hàbil canvi d’escenari on fer el de sempre, amb més vestuari, més llums i sobre tot, permetent que un públic il·lustrat de classe mitjana pogués “anar al Circ” sense trair la seva pertinença a les elits culturals. Una bona operació de màrqueting, cal reconèixer-ho, però res més que això.

I aleshores, farta de la meva insistència, l’amiga de la meva més que amiga li va deixar anar: “Com pots estar amb un paio que té tant poca sensibilitat?” No cal dir que es va fer el silenci i que, per una vegada, la cervesa que teníem al davant va ser la última. Tothom cap a casa seva i demà serà un altre dia. Mesos després, la relació amb la meva més que amiga es refredà, el temps va portar altres relacions i potser tot plegat va anar així sense tenir res a veure amb la diferència d’opinió sobre Le Cirque du Soleil. Però parlar ara d’això seria apartar-nos del tema principal.

Aquest estiu per fi, els anuncis a la televisió m’han donat la raó. El temps ha posat les coses al seu lloc. Le Cirque du Soleil ja no és una petita companyia québécuoise, sinó que és una multinacional de l’espectacle i l’entreteniment. Segons Wikipèdia, en mans de la societat d’inversions americana TGP Capital des d’abril de 2015. Ara ja s’ha tret la disfressa “cultureta” i corre, en el nostre entorn més immediat, de la mà d’Andorra i de Port Aventura. Al país pirinenc hi fan l’espectacle Scalada i a Port Aventura, l’Amaluna. No tinc ni punyetera idea de què van els dos espectacles i no ho sabré perquè no hi puc anar. Per recomanació de la meva metgessa de capçalera, haig d’evitar acostar-me a parcs temàtics, paisatges oficialment “bonics”, edificis emblemàtics, cantades d’havaneres, esports “d’aventura”, àrees de shopping i una llarga llista que us estalviaré. Ja no diguem Andorra que és com La Maquinista multiplicada per La Roca Village i ambdues multiplicades per L’Illa Diagonal i així fins a l’infinit.

Com que si vas al metge, sembla coherent fer-li cas, segueixo la recomanació i per tant, la meva salut no perilla, al menys de moment. Per altre banda, estic content perquè la meva frase dels anys vuitanta “El temps tot ho posa al seu lloc”, tenia tot el sentit i la col·locació de Le Circ du Soleil al lloc que li pertany s’ha acomplert. De totes maneres, que ningú s’esquinci la vestimenta. Sobre tot els que hàgiu vist o penseu anar a veure els espectacles de Le Circ du Soleil, fixeu-vos que només dic que les coses son, per fi, al seu lloc. M’abstinc però, de qualificar el lloc. Bon humor i bon estiu a tothom.

Posted in Life & People | Tagged , , , , , , | 4 Comments

Seagrave K Open Cab

Tornem als bombers nord-americans amb un autobomba Seagrave K Open Cab de 1970. Seagrave és una altre de les marques típiques dels bombers dels Estats Units. Encara avui és el principal subministrador dels bombers de la ciutat de Nova York. El model K és una configuració molt assemblant a la que varem veure al post American LaFrance 700 Series. Més de vint anys separen ambdós camions encara que l’estructura bàsica és la mateixa només amb algunes millores i petites diferències.

La miniatura presentada és un model a Escala 1:50 de Corgi, avui descatalogada. Es tracta de la versió Open Cab (cabina descoberta) del Seagrave K, molt habitual fins els anys vuitanta. A la part del davant de la cabina hi ha un seient partit 1+2 on s’hi allotjaven el conductor al seient individual, l’oficial i un bomber. Una vegada arribats al lloc de l’incendi, mentre el conductor era responsable dels comandaments de la bomba, que en aquest cas es troben al mateix cantó esquerra del vehicle per facilitar-li l’accés ràpid, el bomber del seient de la dreta era responsable de l’alimentació a partir dels hidrants del carrer. Les preses d’alimentació es troben a la plataforma del darrera i al mig dels laterals dret i esquerra del camió.

SeagraveK_Front

Vista 3/4 davantera d’un Seagrave K de 1970. Autobomba P52 de la ciutat de Los Angeles. Miniatura metàl·lica Escala 1:50 de Corgi, avui descatalogada (feu click a la imatge per veure’n una ampliació). Copyright ©2015 by Carles Mitjà

De la mateixa forma que ja varem veure-ho en l’American LaFrance de la serie 700, la part del darrera de la cabina incorpora dos seients més, un a cada banda del compartiment del motor, per a dos bombers que viatgen a l’inrevés del sentit de la marxa. En aquest cas però, tenen al davant seu els equips de respiració autònoma de color groc. A l’època de l’American LaFrance esmentat, al 1947, no era encara habitual l’ús d’equipament de respiració autònoma.

Respecte l’equipament contra incendis, sobre el compartiment de la bomba, hi ha mànegues seques, connectades i amb llança preparades per a primera intervenció. Al darrera d’aquest compartiment hi ha una plataforma amb un monitor orientable manualment i al darrera de tot, el clàssic compartiment de mànegues plegades dels autobombes nord-americans. Al final de tot i per qüestions de seguretat, ja no es preveu que hi viatgin bombers dempeus i per tant, ja no hi ha la barra cromada transversal per agafar-s’hi que veiem a l’American LaFrance de 1947.

SeagraveK_Rear

Vista 3/4 del darrera d’un Seagrave K de 1970. Autobomba P52 de la ciutat de Los Angeles. Miniatura metàl·lica Escala 1:50 de Corgi, avui descatalogada (feu click a la imatge per veure’n una ampliació). Copyright ©2015 by Carles Mitjà

Al lateral dret i darrera de la presa d’alimentació de la bomba, hi ha dos armaris per a eines diverses, una a cada cantó del pas de roda. Sobre tot plegat, hi veiem una escala de dos trams extensible, de fusta i amb ganxos de balcó o finestra plegables. Sobre l’escala, el clàssic pike pole o bichero. Darrera l’armari posterior al pas de roda i sobre la plataforma hi ha collada una llança de mànega. Al cantó esquerra, darrera el panell de comandaments de la bomba, la disposició d’armaris és idèntica a la del cantó dret i també hi ha una llança de mànega collada al final de la plataforma. En aquest cantó i sobre els armaris i el pas de roda hi trobem les mànegues d’aspiració. Finalment, podem veure quatre focus de llum auxiliars, dos als extrems superiors del parabrises i dos més al final de la bancada de mànegues.

Les calques del vehicle son idèntiques a ambdós cantons. A la porta d’accés al seient del davant hi ha l’emblema del cos de bombers de la ciutat de Los Angeles i el número 60238, del que ignoro el significat. Al panell lateral del darrera de la porta hi diu: LOS ANGELES CITY FIRE DEPARTMENT CLASS 1. “Class 1” es refereix a la qualificació del Departament de Bombers de Los Angeles segons Norma ISO. Sobre la plataforma lateral d’accés als seients de cada costat del compartiment del motor, s’hi veu la retolació P52. En aquest cas es tracta de la numeració del vehicle, Bomba Nº52 (Pump 52). Encara que a la majoria de ciutats nord-americanes, l’autobomba s’anomena Engine, a la ciutat de Los Angeles en diuen Pump. Aquest mateix P52 el podem veure també a l’esquerra del panell frontal i sobre la plataforma del darrera. La placa de matrícula és CALIFORNIA E566737.

Pel que fa a senyalització d’emergència, el panell frontal equipa quatre llums vermells intermitents, dos a cada cantó i un únic llum giratori, també vermell, al centre i sobre el parabrises. Al centre del panell frontal i coberta amb un protector cromat hi ha instal·lada una sirena de la marca Federal. Al darrera la miniatura no porta cap mena de llum, fet que no es correspon amb el vehicle real.

Posted in Firefighting | Tagged , , , , , | 1 Comment

AEC Regent III Pump-Escape

En aquesta ocasió us mostro un autobomba pesant en configuració mixta típica dels cossos de bombers del Regne Unit i països afins com algunes ex-colònies i/o membres de la Commonwealth. Es tracta d’un AEC model Regent III de 1950 en la configuració que s’anomena Pump-Escape (literalment, Bomba-Escapament). El camió és una autobomba a la que se li afegeix una escala maniobrable manualment amb rodes i tres trams extensibles fins a entre 15 i 25m segons el model. A diferència de les escales giratòries dels camions escala, aquesta es pot acostar a l’edifici des de la mateixa vorera o en llocs on el camió no hi podria accedir. Per contra, la seva utilització requereix tres o més homes per maniobrar-la amb seguretat.

AECRegentPumpScape_Front

Vista 3/4 del davant d’un AEC Regent III de 1950. Pump-Escape de West Ham a Londres. Miniatura metàl·lica Escala 1:76 d’Oxford (feu click a la imatge per veure’n una ampliació). Copyright ©2015 by Carles Mitjà

Aquesta versió d’autobomba amb escala manual de grans dimensions encara és habitual veure-la avui als bombers del Regne Unit. En les configuracions més modernes, sobre xassís comercials de cabina doble, l’escala és d’alumini, més lleugera, sense rodes i limitada a 13,5m. Va allotjada sobre una plataforma de suport que, mitjançant un sistema hidràulic o manual retrocedeix fora de la part del darrera del vehicle tot deixant l’escala recolzada al terra. Aleshores es transporta manualment fins el lloc de desplegament. En carrers estrets de centres urbans o en poblacions rurals amb poc equipament contra incendis i absència d’edificis alts, un sol vehicle pot resoldre labors d’extinció, de salvament i/o d’accés a obertures de façana i teulades.

La miniatura és una reproducció a Escala 1:76 produïda per Oxford del Regne Unit. A les calques hi ha un escut i la retolació West Ham, barriada de l’extraradi de Londres. La placa de matrícula és GAN197. Encara que en aquest tipus de vehicles era habitual que la bomba, les connexions d’entrada i sortida d’aigua i els comandaments es trobessin a la part del darrera, el transport de l’escala extensible amb les seves grans rodes obliga a situar-ho tot plegat a ambdós laterals. La resta d’utillatges va tancat en armaris, com sol ser habitual als camions de bombers europeus. A la part superior, a ambdós cantons de l’escala, es poden veure rodets de mànega rígida pressuritzada per primera intervenció i un llum auxiliar portàtil.

AECRegentPumpScape_Rear

Vista 3/4 del darrera d’un AEC Regent III de 1950. Pump-Escape de West Ham a Londres. Miniatura metàl·lica Escala 1:76 d’Oxford (feu click a la imatge per veure’n una ampliació). Copyright ©2015 by Carles Mitjà

La cabina disposa de quatre portes i la dotació es composava d’un conductor, un oficial i tres o quatre bombers. L’oficial anava al seient davanter esquerra i entre aquest i el conductor s’hi troba el compartiment del motor. Les portes del darrera permeten l’accés als tres o quatre bombers que viatjaven asseguts en una banqueta tirada de banda a banda de la carrosseria. En algunes versions, la part del darrera de la cabina equipava dues banquetes enfrontades, de forma que alguns dels bombers seien al contrari del sentit de la marxa. Al frontal s’hi pot veure, al centre i sobre el parabrises, dos llums vermells de senyalització intermitent i sobre el sostre hi han el que semblen dues campanes. En realitat es tracta de dos timbres de grans dimensions. Aquest va ser el sistema de sol·licitud de pas enmig del tràfic dels camions de bombers britànics fins a finals dels anys seixanta en que s’instal·laren sirenes.

Aquells que ja tinguin una edat, potser reconeixeran el frontal del camió amb el radiador partit característic del autobusos de dos pisos que circulaven per Barcelona i alguna altre ciutat del país fins a finals dels anys cinquanta. Alguns d’ells eren efectivament configuracions de dos pisos sobre xassís AEC Regent.

Posted in Firefighting, Life & People | Tagged , , , , , , , , , | Leave a comment

Júpiter i Venus

Ahir Júpiter el poderós i Venus la bella, com cada estiu, es disposaven a fer-se un petó. Des de la terrassa de casa, a Estada, els vaig poder veure mentre s’acostaven. Com més a prop eren l’un de l’altre, més baixaven cap a l’horitzó. Finalment, es varen amagar darrera els arbres. Encara que només sigui un amor d’estiu, també vol intimitat.

JupiterVenus2015

Aproximació aparent dels planetes Júpiter i Venus a les 22h50min (hora legal) del 30 de Juny de 2015 des del poble d’Estada a Huesca -Latitud 42º 4’N, Longitud 0º 14’E- (feu click a la imatge per veure’n una ampliació).

Posted in Life & People, Photography | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Leave a comment