Pic of the Week. 13 – 19/Octubre-October/2014

Pic of the Week de la setmana del 13 al 19 d’Octubre de 2014

BCN_StaMonica
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada
Posted in Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , | Leave a comment

La Veritat per Davant

La Verité
La Verité. Jules Joseph Lefebvre [Public domain], via Wikimedia Commons.

Ahir al vespre, a 8TV, varen emetre la pel·lícula “El Asesinato de Richard Nixon” (The Assassination of Richard Nixon). En un moment del film, el protagonista interpretat per Sean Penn, un venedor en procés de divorci al que les coses li van de mal en pitjor en part a causa del seu conflicte interior amb l’honestedat, escolta els consells del propietari del negoci on treballa per aconseguir convertir-se en un venedor d’èxit. El propietari, seguidor de les doctrines de Dale Carnegie, li diu que per vendre no cal dir la veritat. Que vendre és una qüestió de creure-s’ho. Si un s’ho creu, convenç. Jo afegiria que més que creure-s’ho, el que cal és fer que els altres pensin que t’ho creus. Per refermar la seva dissertació, li posa l’exemple del President Richard Nixon. Segons ell, es presenta a les eleccions prometent treure els EE.UU. de la impopular guerra del Vietnam i una vegada al poder, hi envia més soldats i amplia l’escenari a Cambodja. En acabar el seu mandat, es presenta a la re-elecció i torna a prometre el mateix. És a dir, diu la mateixa mentida. La gent se’l creu i el vota, aconseguint la re-elecció. La conclusió que en treu el propietari és que saber vendre és saber mentir.

Establir paral·lelismes sempre és difícil, però no em negareu que molta gent avui té la sensació que el President Mas li ha mentit. El President Mas ha donat darrerament la imatge del qui es creu el que diu. De fet, no sé què és pitjor, si s’ho creia de veritat o si mentia deliberadament. El President, d’acord amb unes forces parlamentàries que suposadament li donaven suport, va signar un decret de celebració d’una votació el proper nou de Novembre sobre el futur encaix de Catalunya a Espanya i a Europa amb la ja famosa pregunta que contempla tres opcions. Iniciar el procés capa a la independència (resposta SÍ/SÍ), assolir un estatus de més autonomia respecte de l’Estat (resposta SÍ/NO) o deixar les coses com estan (resposta NO/NO). Com ja és sabut i era perfectament previsible i fins i tot anunciat, el decret ha estat deixat en suspens de forma cautelar com a conseqüència del recurs d’inconstitucionalitat que el Govern de l’Estat ha presentat davant el Tribunal Constitucional.

És veritat que l’actitud del Govern de l’Estat, no només amb el recurs al decret, sinó a la fase prèvia durant tot el temps que dura l’anomenat Procés, és profundament antidemocràtica. És veritat que el govern del PP no es distingeix pel seu savoir faire polític. De fet, no fa mai política. Només cal seguir el cas de la infecció per virus d’ebola a Madrid. També és veritat que el Tribunal Constitucional no és precisament un exemple de la dita independència del Poder Judicial. El seu nomenament condicionat pel binomi estatal PP/PSOE el posa clarament en entredit pel que respecte a la seva equanimitat. També és veritat que si la relació entre la Comunitat Autònoma catalana i l’Estat es titlla de “el problema catalán”, queda clar que tenim un problema. Si això és així i també és veritat que ja ho sabíem, la convocatòria en els termes que es va fer era o un suïcidi o una maniobra clara de confrontació. I aquí és on hi veig la mentida. La política, entre altres coses, hauria de ser l’art de la no confrontació. Promoure la sortida de la gent al carrer per recolzar una iniciativa condemnada d’antuvi, és una irresponsabilitat política i una manca de respecte cap a les legítimes aspiracions de la gent.

Perquè les coses son sempre complexes. És veritat que cal simplificar per fer les coses entenedores. Però simplificar no significa canviar la veritat del discurs. Afegiré que simplificar i mantenir la veracitat del discurs és més difícil que simplement mentir. No hi ha excuses. La gent vol, volem votar. Volem saber de quin mal hem de morir. Muntar una votació que no es pot dur a terme és fotre-se’n i muntar ara una votació de fireta, és tornar a fotre-se’n. Tot per no acceptar que els votants no li varen donar la suficient confiança en les darreres eleccions. Els dirigents polítics tenen l’encàrrec de mirar d’aconseguir allò que varen prometre en campanya i va seduir als seus votants. Mirar d’aconseguir-ho no inclou anar muntant manifestacions que no serveixen per comptar vots ni convocatòries de consultes que no estan emmarcades en la legalitat que, mal ens pesi de moment, és la que és. És molt fàcil dir que la legalitat es pot obviar, però això obre portes darrera de les quals no se sap ben bé què hi ha. I no parlo dels cataclismes siderals dels que parlen els ministres del PP anunciant les tenebres exteriors de la Bíblia per a una Catalunya independent. Parlo de ser conseqüent, que ja sé que no és fàcil, però és exigible a qui té responsabilitats de govern. El populisme és un recurs fàcil però inútil en termes d’avenç democràtic i social.

S’ha parlat molt de la legitimitat atorgada per els resultats de les darreres eleccions autonòmiques. Aquesta legitimitat, basada en la unió de les forces partidàries de l’anomenat Dret a Decidir, s’ha mostrat feble. Després de la llarga reunió d’aquestes forces a la tarda d’ahir al Palau de Pedralbes, la famosa porcellana fina, en definició del President Mas, està esquerdada. De fet ja fa temps que ho està, però la solitud del President Mas avui davant dels mitjans de comunicació, n’és la imatge. La seva solitud és la mostra de la manca de consens sobre el què fer i com fer-ho. Sincerament, la única cosa que em sembla que hagués estat a l’alçada de les circumstàncies, era que el President anunciés la dissolució del Parlament, la convocatòria d’eleccions i la seva renúncia a presentar-s’hi. Només hi ha una cosa que crec que cal reconèixer-li al President Mas. No li fa por aparèixer en públic i acceptar preguntes dels mitjans. És un gran contrast amb les rodes de premsa de la ministra Ana Mato i les pantalles de plasma de Mariano Rajoy. Però no n’hi ha prou. Ser valent, o agosarat, no és un tret necessàriament útil en política.

Les conclusions basades en nombre de manifestants extrapolant aquest a possible nombre de vots, no son només agosarades sinó francament arriscades. D’això en tenim un clar exemple amb el cas escocès. La majoria de notícies i programes dedicats a escatir el resultat de les eleccions escoceses, fins i tot els no promoguts pel lobby del Dret a Decidir català, mostraven una tendència procliu al SÍ a la independència. Tot i l’empat tècnic dels darrers dies, les veus per la independència eren les més sentides. Però per votar no cal parlar abans. Per votar només cal votar. Una diferència d’onze punts a favor de romandre al Regne Unit no és un empat tècnic. Aquest resultat és degut segons els analistes a entre d’altres, dues possibles causes. Per a uns, a l’oferta de millora econòmica i social de darrera hora feta pel Govern de Londres. La butxaca és la butxaca. Per a d’altres, a la manca prèvia de dades fiables sobre els votants del NO. Queda clar que a Escòcia hi va haver molta gent que es va llevar d’hora per anar a votar NO. I no oblidem que potser temps enrere molts d’ells havien votat SÍ a tenir l’oportunitat de votar sobre el futur d’Escòcia.

Ara no estableixo cap paral·lelisme amb Catalunya. Perquè al meu entendre a Catalunya hi ha força diferències. S’han precipitat uns esdeveniments sense altre base que un recompte de manifestants i a demés, amb una proposta sense base legal. Perquè de la mateixa manera que unes eleccions no es guanyen en nombre de vots sinó en nombre d’escons, una llei no forma part de la legalitat mentre una instància superior la té en suspens, ens agradi o no. Mentre a Escòcia hi havia una formació política clarament partidària de la independència sense embuts, a casa nostre hi ha partits i coalicions tots i cadascun amb la seva pròpia idea de què cal consultar i sobre tot, de quina és la resposta desitjada en la votació. El sol fet de l’acceptació de la hipòtesi intermèdia, el SÍ/NO, n’és una mostra.

Al final, avui i davant de l’evidència dels fets, sembla que s’instal·la un campi qui pugui. El President tot sol anunciant una votació per a majors de setze anys sense cens previ i no se sap ben bé amb quines conseqüències, mentre els seus suposats socis polítics es reuneixen per decidir què faran, és una imatge ben trista del país que diuen que volen confegir. Hi ha qui diu que en política es pot fer tot menys el ridícul. Crec que hi ha una cosa pitjor. Mentir i fer-ho jugant amb els legítims anhels de la gent. I no ho dic només pel President i el seu partit, que ja fa anys que ens hi tenen acostumats. Si finalment hi ha unes eleccions autonòmiques avançades, tant de bo que les formacions que han jugat i segueixen jugant al tacticisme partidista, ho paguin ben car.

Pagar-ho, no significa només perdre les eleccions. Per alguna d’aquestes formacions, pagar-ho també pot significar guanyar-les en solitari i haver d’afrontar la frustració davant de les expectatives creades i una crisi que dura i perdura encara que avui ningú no en parli. Si més no, sabran quina és la seva realitat més enllà del seus deliris. Ja sé que potser tot plegat és un somni i en un moment o altre em despertaré en una galàxia llunyana. Mentre tant, somiar encara és de franc i legal.

Posted in Life & People | Tagged , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

Pic of the Week. 06 – 12/Octubre-October/2014

Pic of the Week de la setmana del 6 al 12 d’Octubre de 2014

StaEulalia_Teruel
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada
Posted in Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , , , , , , , | Leave a comment

Grau en Fotografia

World's oldest known photograph, by Nicéphore Niépce, 1825
Earliest known surviving heliographic engraving, 1825, printed from a metal plate made by Joseph Nicéphore Niépce with his “heliographic process”.[7] The plate was exposed under an ordinary engraving and copied it by photographic means. This was a step towards the first permanent photograph from nature taken with a camera obscura, in 1826. Attribution: By Nicéphore Niépce (1765-1833) (Bibliothèque Nationale de France) [Public domain], via Wikimedia Commons.

Setembre de 1994. La setmana després de la Mercé. Si fa no fa, vint anys. Inici de les classes a l’Escola de Fotografia de la Fundació Politècnica de Catalunya (EFFPC). Els records poden ser bons o dolents. Bon record perquè significà l’inici del primer títol de Fotografia de nivell universitari de l’Estat. Encara que cent-cinquanta i escaig anys més tard que a Anglaterra, al Polytechnic of Central London, mai és prou tard per engrescar-se en un projecte apassionant. Bon record perquè vàrem aconseguir que Henri Cartier Bresson, sí, sí, el Cartier Bresson del “moment decisiu”, acceptés de fer una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i pronunciar un discurs inaugural de benvinguda a la nova escola. Finalment, la malaltia que acabà amb la seva vida no li permeté de ser físicament a l’acte i fou la seva filla, Mélanie, qui el substituí. Bon record perquè l’inici d’un projecte i els reptes que pressuposa et fan sentir viu. Bon record del pas a l’actual Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia (CITM), amb millora d’instal·lacions i on les possibilitats d’avançar en els reptes que la digitalització imposava semblaven poder materialitzar-se en conjunt amb el Grau en Multimèdia. Bon record perquè finalment i desprès d’una bona colla d’anys, el Graduat en Fotografia, títol propi de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) amb rang de Diplomatura, passà a ser el Grau en Fotografia i Creació Digital, títol oficial de la UPC amb el rang superior de les antigues llicenciatures. Bon record perquè la creació del Laboratori de Qualitat de la Imatge ha donat visibilitat al Grau i feina a alguns bons alumnes en llocs de responsabilitat. Podria utilitzar aquí una falsa modèstia, però me’n sento orgullós i no veig perquè me’n haig d’amagar.

Per altre banda, el record esdevé un mal record quan penso en la incomprensió d’una bona part de la “família” fotogràfica d’aquells primers anys. Mal record perquè aquesta “família” feu el que pogué i més per boicotejar el projecte. Des de fora, amb una certa legitimitat per la competència que representàvem, i des de dins, amb una gran dosi de cinisme i manca d’honestedat. Amb professors despotricant del projecte davant dels alumnes en lloc de mirar d’afegir el seu esforç en millorar-lo i corregir les seves inevitables mancances. Mal record perquè puc estar d’acord en que el projecte no fos el que ells haurien tirat endavant, però mai varen saber veure ni participar de la importància del moment. Mal record perquè els aleshores responsables del projecte potser no vàrem saber triar el gra de la palla i una certa mediocritat s’acabà instal·lant. Mal record per una convivència dífícil amb els responsables del Grau en Multimèdia. Mal record perquè el Grau ha anat perdent nombre d’alumnes i això només pot significar que, malgrat les dificultats per les que passen les universitats i la Fotografia en particular, no hem sabut donar resposta a aquests canvis. El canvi sempre és un repte. No n’hi ha prou amb tenir bones idees o propostes de canvi en positiu si no es saben canalitzar cap els responsables i convèncer de la necessitat de canvi.

Tot plegat doncs, bons i mals records. Com passa sempre amb tot. La perfecció només serveix per perseguir-la i cal saber que només en no aconseguir-la som capaços de millorar. Avui, en adonar-me d’aquests vint anys hi ha molts més records bons que dolents. Ha estat més o menys un terç de la meva vida. Viscuda amb passió per la Fotografia i per l’Escola. També hi ha però una certa tristor. No he estat mai partidari de grans festes ni actes triomfals, però alguna celebració, per petita que sigui, es mereix un projecte únic a l’Estat en relació a la Fotografia. M’agradaria pensar que hi ha algú entre els que encara hi treballen amb ganes de celebrar-ho. M’agradaria pensar que hi ha algun/a alumne/a que se sent orgullós/a de ser l’hereu/eva d’aquesta tradició de vint anys. No ho vaig escriure abans de l’aniversari, a finals del mes passat, per no condicionar ningú. De fet, per raons que desconec, no es varen celebrar ni els primer cinc anys ni els deu, tot i que recordo haver-ho proposat. Si ara els vint anys passen de llarg, quedaran els vint-i-cinc. Més enllà, espero estar engrescat en prou coses com perquè només em quedin els bons records i la tristor d’avui sigui tant sols una boira llunyana. Mentre tant, demà dissabte, faré un bon dinar a la salut del Grau en Fotografia.

Posted in Photography, Thoughts on Photography | Tagged , , , , , | 4 Comments

Pecats que Sovint Oblidem

Us deixo l’enllaç a un post del blog de Gabriel Jaraba on, amb el seu habitual saver fer ens adverteix sobre alguns pecats que sovint cometem. L’excusa és aquesta vegada l’aversió popular amb que es castiga a Isabel Preysler.

http://gabrieljaraba.wordpress.com/2014/10/06/en-defensa-de-isabel-preysler-para-comprender-las-raices-de-cierto-machismo-y-racismo-popular/

Posted in Life & People | Tagged , , , , , , | 1 Comment

Pic of the Week. 29/Setembre-September-Septiembre – 05/Octubre-October/2014

Pic of the Week de la setmana del 29 de Setembre al 5 d’Octubre de 2014

RieraRequesens_Aigua
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada
Posted in Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

Pic of the Week. 22–28/Setembre-September-Septiembre/2014

Pic of the Week de la setmana del 22 al 28 de Setembre de 2014

Vic_PropPriv
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada
Posted in Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , , , , , , | Leave a comment

Refotografia

Refot_SergiCentelles
A l’esquerra, Sergi Centelles, fill d’Agustí Centelles; a la dreta, Ricard Martínez (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

Aquest matí hem assistit, amablement convidats per en Ricard Martínez, a l’Experiència Centelles. En aquesta interessant proposta en Ricard ens convida a reviure alguns dels esdeveniments del 19 i 20 de juliol de 1936, arrel de l’aixecament militar contra el poder legalment constituït i que derivà posteriorment en la Guerra Civil Espanyola.

La narració dels fets a través de les imatges d’Agustí Centelles i de l’estudi minuciós que en Ricard n’ha fet, ens permet seguir les passes del fotògraf i comprendre una mica més el significat i importància del treball que Ricard anomena refotografia. Les explicacions posen en relleu aspectes tant diversos com la seqüència seguida per Centelles, el reconeixement dels escenaris, la identificació del que encara avui és visible, l’anàlisi del contingut de les imatges i, en definitiva, tota la informació que es pot extreure d’una imatge a banda del seu contingut pictòric.

ACentelles_DiputacioLLuria_19jul1936
Copyright ©1936 Agustí Centelles (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

L’itinerari comença a la cantonada Llobregat/Mar del carrer Diputació amb Roger de Llúria. El lloc és l’escenari on Agustí Centelles prengué una de les imatges més famoses signades pel fotògraf. La versió modificada, sense el personatge del revòlver de l’esquerra, fou publicada a diversos diaris i mitjans impresos del país i com a portada del News Week dels Estats Units.

Les explicacions de Ricard Martínez es complementen amb la participació activa dels assistents per tal de tractar d’identificar les respectives posicions del punt de vista de les imatges. Les interpretacions i aportacions sobre el contingut de les imatges per part dels participants enriqueixen una experiència ja per sí sola engrescadora.

Refot_Ricard
Ricard Martínez amatent a una proposta d’identificació dels assistents (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

El recorregut continua per el carrer de Pau Claris fins a la Jefatura de Policía de la Via Laietana i acaba a la Plaça de Catalunya passant pel Portal de l’Àngel. Potser l’aspecte que més ressaltaria de l’experiència, és la constatació de l’enorme poder informatiu que poden tenir les imatges a partir del treball rigorós i les hores d’estudi que a ben segur en Ricard hi ha dedicat. Si hi esteu interessats, no deixeu de visitar l’adreça de Ricard Martínez al Facebook i el blog Arqueologia del Punt de Vista. Allà hi trobareu informació de properes Experiències Centelles que a ben segur un donaran una nova manera de mirar a les imatges. Tindreu també l’oportunitat de passar una matí ben agradable en companyia de gent que comparteix el denominador comú de la passió per la fotografia i la preservació del patrimoni històric. Animeu-vos-hi.

Posted in Imaging Research, Photographic Imaging, Photography, Thoughts on Photography | Tagged , , , , , , , , | Leave a comment

Arrogància i Estratègia

JordiPujol_FelipeGonzalez_ElPais_JoanSanchez
Copyright © Joan Sánchez – El País

Bé, aquesta tarda s’ha produït la tant esperada compareixença parlamentària de Jordi Pujol, arran de la seva declaració del 25 de juliol passat reconeixent haver comés frau fiscal de forma continuada durant trenta anys.

Desprès de seguir-la, en trec algunes conclusions que cadascú considerarà si les troba encertades o no.

En la seva primera intervenció, Jordi Pujol, a banda de no dir res que no hagués dit en el seu comunicat del passat mes de juliol, ha fet una encesa glosa dels seus mèrits polítics i de servei al País. Una mena de spot aprofitant l’avinentesa. Tot amanit d’una certa autocomplaença per haver acudit a la cita del Parlament. Cal reconèixer que ha estat en la seva línia habitual. Com diuen en castellà, genio y figura. Si no fos que comportar-se d’aquesta forma precisament avui, és una manca de respecte cap a tots els ciutadans d’aquest País, doncs és al Parlament on tots hi som representats. Tant si l’havíem votat com si no.

Les intervencions dels representants dels diferents grups parlamentaris es podrien qualificar de tres formes diferents:

  • ERC, ICV i en certa mesura PSC, han fet intervencions ajustades al que se sol anomenar “l’ordre del dia”. Tots han fet, a demés de les seves pròpies valoracions polítiques, preguntes concises, concretes i pertinents.
  • PP, C’s i en certa manera la CUP, han carregat les tintes amb coses que tot i formar part de la seves respectives escenografies habituals, em sembla que eren una mica fora de lloc sobre tot si tenim en compte que quan un parlamentari és en una compareixença, hi és com a representant dels qui l’han votat i no per mirar de captar vots en les properes eleccions. Tenen un encàrrec i no l’han dut a terme. Del PP i de C’s no m’estranya perquè ja ens tenen acostumats a la cridòria sense contingut. En el cas de la CUP potser és tracta de manca de costum o d’una tendència innata al míting. Haurien de pensar que com a novells que son en aquesta mena de coses, tothom els vetlla i mai se sap d’on poden sortir un quants vots més. A mi encara no m’han convençut.
  • La intervenció del grup de CiU ha tingut una primera fase de retrets a les intervencions dels altres grups que al meu entendre era completament fora de lloc. Per defensar-se, ja hi havia el compareixent. La intervenció pròpiament dita ha seguit el guió previsible. Cotó flux, vaguetats i passar de puntetes. No fos cas que el capo s’emprenyi i comenci a xerrar més del compte.

El que més m’ha sorprès tot i que reconec que a hores d’ara ja no hauria de fer-ho, és la resposta final de Jordi Pujol (vegeu vídeo). L’home s’ha emprenyat. Sí, sí, emprenyat. Com si tingués assumit que avui només es tractava d’un tràmit. Devia pensar: “Vaig allà. Els torno a explicar la pel·lícula de l’herència i de passada faig un míting sobre els sacrificis que he fet pel País. I ells a escoltar, que és la seva feina”. Resulta que no només no ha contestat les preguntes, sinó que les ha considerat no adients i malintencionades.

Vídeo amb la resposta de Jordi Pujol al Parlament – 26/09/2014 (Canal 3_24)

Passada la sorpresa inicial i veient l’energia amb que s’ha expressat l’ex-president, em venen vàries coses al cap. En primer lloc, ara m’emprenyo jo per l’arrogància. Si l’única excusa que segons ell té, és el servei prestat al País, per mi no té excusa. No es pot recriminar als portaveus dels grups de l’oposició de fer servir la tàctica de l’embolica que fa fort si un pretén defensar-se apel·lant a coses que si bé son molt o poc certes, res tenen a veure amb el que avui es pretenia discutir al Parlament de Catalunya. Això és arrogància i menyspreu cap aquells que son allà representant a TOT el poble de Catalunya.

Desprès de l’emprenyada, ve la calma. I la calma porta a la reflexió. No només es tracta d’arrogància i menyspreu, que també. Sembla tractar-se d’una estratègia. Una pretensió de despertar altre vegada els sentiments catalanistes per dipositar-los en la seva persona. Però no haver-ho fet tot malament no li treu ni un gram de culpa, fins i tot suposant que només hagi fet el que ens ha explicat, que això encara està per veure. Només li calia dir que els diners eren per si més endavant feien falta per la “causa”. Tot sigui dit de passada, això ja s’ha insinuat en alguns ambients. En definitiva, despertar la síndrome d’Estocolm per començar a tenir una massa més o menys fidel en la que recolzar-se. Entenc més que comprenc la seva solitud. Ell, la seva esposa i els seus fills han despertat d’un somni que només se’l creien ells. Però això no excusa l’estratègia. És barroera i cínica. Atenció perquè la bèstia ferida i decebuda multiplica la seva força.

De veritat, si no fos que el país és el que és i ben poques coses queden que em mereixin respecte i em provoquin confiança, preferiria que aquesta mena d’espectacles ens els estalviessin i que fos només la Justícia la que se’n ocupés. Aquestes oportunitats d’explicar-se en seu parlamentària només serveixen perquè les utilitzin com una eina més per a la seva estratègia de defensa i per acabar esmunyint-se de les seves responsabilitats. No m’estranyaria veure els propers dies una enquesta en la que una bona parts dels catalans comencen per comprendre’l i acaben per perdonar-lo.

 

 

 

Posted in Life & People | Tagged , , , | Leave a comment

Pic of the Week. 15–21/Setembre-September-Septiembre/2014

Pic of the Week de la setmana del 15 al 21 de Setembre de 2014

BCN_EscalesCorreus
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada
Posted in Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , , | Leave a comment