Ford T Model

El popular Model T de Ford es va fer servir per automòbil de passatgers, com a camioneta rural (versió pick up) i camió de reduïdes dimensions. Una d’aquestes versions és la que marques com Seagrave varen preparar com a camió de bombers. El model presentat és de 1926. L’escala és 1:32 i va ser manufacturat per Signature Models. Encara que la miniatura és de material plàstic amb poques peces de metall, el nivell de detall és alt comparat amb altres fabricants.

FordT_front_1200pix
Vista tres quarts del davant d’una autobomba Ford Model T de 1926 (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada) Copyright ©2015 by Carles Mitjà.

Les calques de la miniatura porten la inscripció  “Chicago Volunteer Fire Dept.” (Departament de Bombers Voluntaris de Chicago), a ambdós laterals de la plataforma de càrrega. Sobre les cobertes del motor hi ha les inicials C. F. D. (Chicago Fire Department). Al panells laterals del seient hi ha el nom i cognom dels components del parc.

Una particularitat del vehicle és el parell de tancs just darrera el seient amb una mànega connectada. Es tracta de les anomenades unitats químiques. El sistema consistia en barrejar amb l’aigua de la bomba un àcid procedent d’un tanc (per ex.: àcid sulfúric) amb una sal de l’àcid carbònic (per ex.: bicarbonat de sodi) procedent de l’altre. En barrejar-los, es desprenia diòxid de carboni (CO2). El diòxid de carboni desplaçava l’oxigen de la zona del foc cosa que dificultava el progrés de la combustió. La pressió de l’aigua també ajudava i ajuda encara a desplaçar l’oxigen de l’entorn on es produeix la combustió al mateix temps que en rebaixa la temperatura. Si dels tres elements essencials d’una combustió se’n eliminen o minimitzen dos, l’oxigen i la temperatura, el combustible per sí sol té cada vegada més dificultats per seguir cremant.

La complexitat del sistema (els tancs no poden ser de metall en la seva cara interna) i la perillositat de transportar substàncies com l’àcid sulfúric va fer que, amb algunes excepcions com el cas dels extintors manuals o els emprats en instal·lacions industrials de riscs específics, aquests sistemes químics es varen desplaçar aviat per la simple projecció d’aigua a alta pressió tenint en compte, sobre tot, que les bombes dels camions ja eren més potents, els tancs de més capacitat i la xarxa d’hidrants disponible de més abast i amb més cabal.

FordT_rear_1200pix
Vista tres quarts del darrera d’una autobomba Ford Model T de 1926 (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada) Copyright ©2015 by Carles Mitjà.

  El vehicle és també una bona mostra de l’esquema clàssic de les auto-bombes nord-americanes (Engine). Sobre tot fins als anys setanta del Segle XX ha estat típica la distribució dels estris amb accés directe sense armaris i les cabines descobertes (veure American LaFrance 700Series, Seagrave K Open Cab i Mack CF). En aquest cas, sense ni tant sols portes. La longitud reduïda del vehicle i les dimensions de l’escala de fusta al lateral esquerra, fan que tant l’oficial com el conductor hagin d’accedir al vehicle pel cantó dret. Al davant hi podem veure, al cantó del conductor, un focus reversible. Per una banda és vermell i s’utilitzava com a senyal de sol·licitud de pas. Per l’altre cara és de llum blanca utilitzada com a auxiliar al lloc del sinistre.

Al costat de l’oficial, al seient dret, hi ha una sirena de Cagniard La Tour d’accionament manual amb maneta, una campana i un fanal portàtil penjat al panell del tablier. Més enrere, al cantó dret, hi ha els comandaments de la unitat química i al final de tot, el clàssic llit de mànegues plegades. Als estreps de les dues bandes hi ha fixats diversos extintors manuals, una destral i llances de mànega. Els altres bombers de la dotació, dos o tres segons els parcs, viatjaven drets a la plataforma del darrera, tot agafant-se a la barra cromada que creua de banda a banda. Als extrems d’aquesta barra hi ha dos fanals de senyalització de color blau.

Posted in Firefighting | Tagged , , , , , , , , | Leave a comment

Mack CF

Els camions Mack han estat un dels xassís més utilitzats pels bombers dels Estats Units. A la dècada dels setanta del Segle XX, el model vigent era l’anomenat CF, un camió de cabina avançada (forward cab) amb un frontal cromat característic i molt personal. Diversos fabricants de vehicles contra incendis, com American LaFrance i Seagrave, a banda d’oferir solucions pròpies, personalitzaven xassís comercials. Aquestes personalitzacions les encarregaven sobre tot els cossos de bombers voluntaris de poblacions petites. A demés de l’equipament contra incendis, la comanda incloïa sovint un esquema de pintura poc habitual, com és el cas del model presentat.

La miniatura és metàl·lica, de Corgi i a escala 1:50. Les calques a les portes son “American 1 Hose Co.” (Companyia de Mànegues American 1). Als dos panells de la carrosseria sobre els passos de roda del davant hi ha l’inscripció “Tamaqua, PA” (Tamaqua, Pennsylvania) . Encara que el camió es tracta del clàssic autobomba nord-americà (amb designació genèrica com a Engine), la unitat presentada conserva el nom d’un antic furgó de transport de mànegues.

MackCF_front_1200pix

Vista tres quarts del davant d’un Mack CF de 1970 (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada) Copyright ©2015 by Carles Mitjà.

La distribució general del camió és la mateixa que ja varem veure al Seagrave K Open Cab del mateix any. A diferència d’aquell, la cabina és coberta, l’escala és d’alumini, les mànegues de primera intervenció son pressuritzades i al para-xocs del davant està sobredimensionat per poder allotjar una mànega plegada d’alimentació de la bomba. També podem apreciar focus halògens de grans dimensions als estreps d’accés a les places posteriors de la cabina i dues trompetes dels clàxons greus tant típics dels bombers americans al sostre. Els senyals de sol·licitud de pas es completen amb la sirena tipus Federal instal·lada al centre de la graella frontal i llums giratoris vermells sobre la cabina i als extrems de la bancada de mànegues.

MackCF_rear_1200pix

Vista tres quarts del darrera d’un Mack CF de 1970 (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada) Copyright ©2015 by Carles Mitjà.

Com ja s’ha comentat, una de les característiques més peculiars del Mack CF presentat és l’esquema de colors, blau i blanc, força allunyat del clàssic vermell o de les variants de grocs o verds també utilitzats en vehicles contra incendis. Mentre el vermell fa referència  a les flames, els grocs i verds pretenen fer el vehicle més visible entre el tràfic atenent al pic de sensibilitat cromàtica del sistema visual humà al voltant dels 555nm (veure https://en.wikipedia.org/wiki/Color_vision). Pel contrari, a les ciutats petites, els bombers no es veuen subjectes a tràfic dens i el color del vehicle no és tant important.

Posted in Firefighting | Tagged , , , , , , | 1 Comment

Misteris d’Estiu

TrianglePinhole_Rajoles

Figura 1. Projecció de llum sobre el terra (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

Fa uns dies, en sortir de l’estudi a mig matí, em vaig trobar amb un triangle de llum al terra del pati (Fig., 1). El primer pensament va ser en l’ull dins un triangle que hi havia en una làmina presidint l’aula dels Hermanos de La Salle quan era petit. Segons els hermanos, aquell ull vigilant que tot ho veia (Fig., 2) era el de Déu Nostre Senyor. Es mostrava dins d’un triangle simbolitzant la Santíssima Trinitat, un dels molts misteris que encara avui tinc per resoldre. Una mena de Big Brother a l’estil del que anys més tard vaig conèixer llegint Nineteen Eighty Four de George Orwell.

Kamienna_Góra,_cmentarz_żydowski,_fragment_macewy_DSCF7708

Figura 2. Ull de la Providència al cementiri jueu de Kamienna Góra. By Aw58 (Own work) [CC BY-SA 3.0 pl (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/pl/deed.en)], via Wikimedia Commons (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

En una segona aproximació, vaig tenir un pensament per algunes notícies que corren darrerament per les xarxes socials. Hi ha qui diu que abans de finals d’estiu, russos i/o americans informaran a la població sobre la veritat en relació a la vida extraterrestre. Diuen també que el propi Vaticà reconeixerà l’existència de tal vida més enllà del nostre atrotinat planeta. Si hi ha algú allà fora, és ben plausible que ens vigili, encara que només sigui per curiositat. De fet, hem de resultar força curiosos vistos des de fora. Potser el triangle al terra és l’àrea d’anàlisi dels extraterrestres?

Com que entre el Hermanos de La Salle, George Orwell i altres lectures, el treball, la vida i les xarxes socials m’han tornat més aviat pragmàtic, vaig deixar les meves cabòries i em vaig girar cap amunt. I allà, sobre meu, hi vaig trobar la resposta (Fig., 3). Dos triangles clarament visibles. El primer, l’assenyalat en blau, és format per la projecció de la intersecció de la teulada, el pilar d’obra vista i la base de la barana sobre un pla normal a la meva visual (O al menys això crec. Si algú de Geometria Descriptiva vol fer aquí alguna aportació, serà benvinguda). El segon, assenyalat en verd, és la projecció del triangle blau sobre el pla de la glicina que s’enrama a la pèrgola del pati, generada pels raigs del Sol que passen pel forat del triangle blau i que vistos des de la Terra, podem considerar gairebé paral·lels.

PinholeTriangle_Glicinia

Figura 3. Indicació dels triangles explicats al text (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

Aquest darrer triangle, el verd, és visible gràcies a la llum transmesa pels espais entre les fulles i la transparència de les pròpies fulles de la glicina. A la vegada, els raigs del Sol que passen a través del triangle assenyalat en verd continuen paral·lels fins a generar la projecció al terra del pati. Aquesta projecció la podem veure amb més detall si hi posem una cartolina blanca (Fig., 4). Però és en posar-hi la cartolina que hi ha alguna cosa que no queda del tot clara. Si les interseccions entre les fulles de la glicina son de la forma que son, vegeu-les a la Fig., 3, perquè a la projecció del terra no s’hi reprodueix aquest patró?

TrianglePinhole_Cartolina

Figura 4. Mateixa projecció al terra que a la Fig., 1, interposant-hi ara una cartolina per veure’n millor el contingut (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

TrianglePinhole_ImatgesSol

Figura 5. Versió contrastada de la projecció al terra per observar més bé les formes (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

De fet i observant-ho en una versió més contrastada (Fig., 5), podem distingir-hi tres coses:

  • Dues o tres el·lipses ben delimitades.
  • L’ombra més o menys rectilínia de les peces metàl·liques de la pèrgola (vegeu-les a la Fig., 3).
  • Un conjunt de formes que ben bé podria estar format per la superposició de diverses el·lipses.

Tot té una explicació. El que succeeix és que la mida o àrea dels forats formats per les interseccions de les fulles de la glicina i la distància al terra del pati estan en la relació adient per tal que el que veiem al terra sigui una munió d’imatges estenopèiques del Sol. Aquestes imatges no son perfectament circulars perquè el pla de projecció, el terra, no és perpendicular als raigs del Sol. Es tracta doncs d’una projecció obliqua o si ho voleu, amb efecte Keystone. La teoria que explica la formació de imatges estenopèiques del Sol al terra a partir de les fulles dels arbres, la podeu trobar a Imágenes estenopeicas (I) – Teoría i Imágenes estenopeicas (II) – Imágenes sin cámara.

Així doncs, tothom tranquil i a gaudir de l’estiu. Mentre no es resolgui el misteri de la Santíssima Trinitat i els russos, els americans, el Vaticà o Mariano Rajoy no es expliquin què passa amb la vida extraterrestre, sempre podem tirar mà de la Ciència per trobar explicació al que ens arriba de dalt.

Posted in Life & People, Photographic Imaging, Photography, Photography Technique | Tagged , , , , , , , , | 2 Comments

Magirus Deutz TLF16

Actualitzat el 24/08/2015

El model que presento en aquest post és el Magirus Deutz Merkur TLF16 de 1957. Els camions Magirus, fabricats a la ciutat alemanya d’Ulm, varen ser presents en una majoria de parcs de bombers d’Europa i Sud-Amèrica. Ja a finals del Segle XIX, Magirus va ser el fabricant de les primeres escales extensibles específicament dissenyades per a els bombers. La marca està avui integrada al grup Iveco i segueix essent un dels fabricants més importants d’escales i braços articulats per a vehicles d’extinció d’incendis a nivell mundial, tant sobre xassís propis com d’altres marques.

El model TLF16 de 1957 era una autobomba urbana sobre xassís Magirus Merkur amb la cabina anomenada rundhauber per les formes arrodonides del capó del motor. Una peculiaritat del camió era que el seu motor Diesel estava refrigerat per aire. Aquest tipus de refrigeració no era estranya a Alemanya on Volkswagen l’utilitzà fins els anys vuitanta tant en els turismes com en les camionetes de la sèrie Transporter. Encara avui, els vehicles esportius Porsche la fan servir. Una altre particularitat del vehicles de la marca Magirus Deutz abans de ser absorbida pel grup Iveco, era l’anagrama cromat amb la “M” de Magirus al frontal del capó, amb una forma estilitzada a partir del skyline frontal de la catedral d’Ulm (Fig., 1).

UlmerMunster_MagirusLogo

Figura 1. A l’esquerra, la façana oest de la Catedral d’Ulm (https://en.wikipedia.org/wiki/Ulm_Minster#/media/File:Ulmer_M%C3%BCnster-Westfassade.jpg This image was published by Martin Kraft under the free licence CC BY-SA 3.0). A la dreta, “M” de Magirus estilitzada a la reixa del radiador d’un camió Magirus Deutz Merkur inspirada en el perfil de la catedral (https://de.wikipedia.org/wiki/Datei:Ulmer_M%C3%BCnster_Magirus-Deutz_Logo.jpg). (Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

La miniatura presentada és una acurada peça de Minichamps a Escala 1:43. La reproducció porta les calques FEUERWEHR der Stadt ULM – DO TLF16-59. La traducció és BOMBERS de la ciutat d’ULM. DO correspon al districte de Donau. TLF16 son les sigles que classifiquen els camions de bombers alemanys segons Norma DIN. Les lletres son l’abreviatura de Tanklöschfahrzeuge que es tradueix per Vehicle Tanc d’Extinció i el número 16 era indicatiu del cabal de sortida de la bomba, que en aquest cas era de 1600l/min (litres per minut). La norma DIN actual manté la denominació Tanklöschfahrzeuge i la corresponent abreviatura TLF mentre que la numeració indica ara la capacitat en litres del tanc d’aigua. Ignoro el significat del número 59, encara que podria correspondre a la numeració general dels vehicles del Cos De Bombers de la ciutat d’Ulm. El model porta la placa de matrícula UL2170.

A la vista 3/4 del davant (Fig., 2) es pot apreciar el característic “morro” arrodonit i l’emblema amb la “M” de Magirus ja esmentat al centre de la graella del radiador. A cada banda i sobre el para-xocs hi ha dues botzines encarregades de la senyal de sol·licitud de pas de dos tons característica dels vehicles d’emergències alemanys. Al centre del para-xocs s’hi veu també la peça per enganxar-hi un cable o barra de remolc. Sobre els parafangs hi ha muntades dues peces metàl·liques amb una petita esfera blanca a l’extrem. Aquestes peces eren freqüents als camions de l’època i indicaven al conductor l’amplada total del vehicle per maniobrar amb seguretat en passos estrets.

MagirusTLF16_front_1200pix

Figura 2. Vista tres quarts davantera de la miniatura a Escala 1:43 d’una autobomba Magirus Merkur TLF16 de 1957 (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

Darrera el parafang dret hi ha el clàssic llum auxiliar orientable del camions de bombers alemanys. La cabina és de doble porta i amb capacitat per a un conductor i un oficial al seient del davant i tres bombers al seient del darrera. Sobre el sostre de la cabina, dos llums giratoris de color blau, també característics dels bombers alemanys i molt avançats per l’època. Al muntant entre les portes de la cabina s’hi pot apreciar una barra negra. Es tracta de l’indicador de canvi de direcció desplegable, també molt habitual en vehicles d’aquella època.

Els dos laterals del camió son simètrics (Fig., 3). Sobre l’estrep d’accés a la cabina hi ha subjectes les mànegues d’aspiració. A banda i banda i sobre el pas de roda de l’eix del darrera s’hi veuen tres armaris d’utillatges que envolten el tanc d’aigua situat al centre del vehicle. A la part superior del tanc hi ha muntada una escala de fusta de dos trams i s’hi pot apreciar també la tarima de fusta que protegeix el metall del tanc quan els bombers hi pugen per treure o posar l’escala.

A la vista 3/4 del darrera s’hi veu la roda de recanvi i la presa d’alimentació del tanc d’aigua a l’extrem de la tarima de fusta. Al darrera de tot, dues portes que donen accés als comandaments i connexions de la bomba i els estreps i baranes per accedir a la part superior. Al parafang dret del davant s’hi veuen anotacions de la tara del vehicle, del pes recolzat a l’eix davanter i de la pressió d’inflada del pneumàtic. La mateixa indicació de la pressió la trobem al parafang del darrera, mentre que en aquest cas, el pes recolzat a l’eix del darrera es troba anotat a la carrosseria sobre el pas de roda. A la banda esquerra del camió només hi ha indicacions de la pressió d’inflada dels pneumàtics, tant al parafang del davant com al del darrera.

MagirusTLF16_rear_1200pix

Figura 3. Vista tres quarts del darrera de la miniatura a Escala 1:43 d’una autobomba Magirus Merkur TLF16 de 1957 (feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada).

El Servei d’Extinció d’Incendis i Salvaments de l’Ajuntament de Barcelona utilitzà durant més de vint anys un vehicle com el que es mostra, amb l’indicatiu Bt-20 (Bt per Bomba-tanc). La configuració era la mateixa que la de la miniatura comentada amb algunes petites diferències pel que fa a la distribució d’utillatges a la part superior. Un dels canvis més importants era que el vidre dels indicadors lluminosos rotatius es va canviar per uns de l’anomenat amarillo-auto. La normativa de aleshores reservava el color blau només per els vehicles policials. L’altre, que al parafang esquerra s’hi va muntar una sirena amb llum vermell intermitent com a senyal de sol·licitud de pas, al temps que s’eliminaven les dues botzines del para-xocs davanter. El Bt-20 de Bombers de Barcelona va ser el primer vehicle del cos en utilitzar llums d’emergència rotatives.

Finalment i atenent a l’aspecte general del camió, resulta curiós comparar l’estructura tancada amb tot el material protegit enfront del “tot obert” dels vehicles americans mostrats als anteriors post American LaFrance 700 Series (1947) i Seagrave K Open Cab (1970), respectivament anterior i posterior a la fabricació del Magirus Merkur. Tant l’accés al vehicle per part dels bombers, com la disposició de les mànegues i els utillatges de treball, responen a dues estratègies ben diferents. L’evolució d’aquests dissenys fins arribar a l’actualitat serà objecte d’altres post.

Posted in Firefighting | Tagged , , , , , , , , , , | Leave a comment

El temps tot ho posa al seu lloc

cirque_premier_logo

Primer logo de Le Cirque du Soleil

“El temps tot ho posa al seu lloc” és una sentència que a vegades expressa la convicció de que les coses sempre van a parar allà on han d’anar. En altres ocasions evidencia la impossibilitat de trobar arguments convincents per defensar una hipòtesi i deixa que el temps s’erigeixi en jutge de la situació en discussió. En aquest segons cas, l’inconvenient per a qui pronuncia la frase rau en el fet que, tal i com diu l’enunciat, només el pas del temps jutjarà. I això vol dir que cal esperar i no hi ha forma de seguir defensant l’argument, sovint “en contra de”, sense esperar un temps indeterminat que ajorna la possibilitat de tenir raó.

Fa temps, a principis dels vuitanta, recordo haver pronunciat aquesta frase rendint-me així a l’evidència de que no disposava d’arguments per a contradir els meus interlocutors. A hores d’ara no sé si és realment rellevant, però es tractava d’interlocutores. Per ser més precís, dues. Una més que amiga i la seva amiga. Érem en plenes Fires de Girona i al Teatre Municipal el programa presentava una primícia de caire internacional, Le Cirque du Soleil. L’espectacle, modest però ja en la línia del que tots podem convenir que ha esdevingut el caràcter distintiu de Le Cirque du Soleil, era un seguit de sketch, números o figures on les virtuts acrobàtiques dels artistes eren l’atractiu principal.

La primera actuació, unes noies ballant amunt i avall de l’escenari amb una mena d’ales de papallona, va ser al meu entendre llarga, repetitiva i sense gaire fil narratiu o argumental. Aleshores vaig començar a adonar-me que el seient del Teatre Municipal no era gaire còmode. Feia una mica de baixada i m’obligava a retenir el lliscament del meu cos cap endavant amb un esforç de les cames. El cas és que quan un s’adona d’aquest tipus de fenòmens de la Física relacionats amb l’atracció de la gravetat, és símptoma inequívoc que l’espectacle no l’està captivant i la cosa pinta malament quan en mirar el rellotge t’adones que manca una hora i mitja per sortir d’allà. I dic “sortir” perquè la sensació és de necessitat d’alliberar-te.

Passant de les papallones als trapezis i dels trapezis a les cordes varem travessar l’espectacle i per fi, sortir al carrer. A mi m’havia sorprès el delit del públic aplaudint totes i cadascuna de les actuacions i sobre tot, l’entusiasme de la meva més que amiga i de la seva amiga. En arribar al bar La Lluna a ”fer la penúltima”, com sempre dèiem, es va encetar la discussió. Mentre elles dues i d’altre gent que s’hi va afegir comentaven embadalits les excel·lències de l’espectacle de la nova formació canadenca, jo defensava que tot i el mèrit de les habilitats físiques que demostraven, a mi no em semblava que el conjunt de l’actuació fos més extraordinari que alguns “números” del circ de tota la vida.

En qualsevol cas, tot plegat no creia que l’espectacle fos tant excepcional com per fer-lo en un teatre on un creu anar-hi a que li expliquin coses i/o el facin rumiar. També recordo haver argumentat que potser es valorava de forma un pèl excessiva la procedència de la companyia, el Québec. Ja aleshores hi havia una certa complicitat amb els québécuois com a poble minoritari pressionat pel poder central del Canadà i bla, bla, bla… El que s’anunciava com el re-descobriment del Circ, no em semblava gaire més que un hàbil canvi d’escenari on fer el de sempre, amb més vestuari, més llums i sobre tot, permetent que un públic il·lustrat de classe mitjana pogués “anar al Circ” sense trair la seva pertinença a les elits culturals. Una bona operació de màrqueting, cal reconèixer-ho, però res més que això.

I aleshores, farta de la meva insistència, l’amiga de la meva més que amiga li va deixar anar: “Com pots estar amb un paio que té tant poca sensibilitat?” No cal dir que es va fer el silenci i que, per una vegada, la cervesa que teníem al davant va ser la última. Tothom cap a casa seva i demà serà un altre dia. Mesos després, la relació amb la meva més que amiga es refredà, el temps va portar altres relacions i potser tot plegat va anar així sense tenir res a veure amb la diferència d’opinió sobre Le Cirque du Soleil. Però parlar ara d’això seria apartar-nos del tema principal.

Aquest estiu per fi, els anuncis a la televisió m’han donat la raó. El temps ha posat les coses al seu lloc. Le Cirque du Soleil ja no és una petita companyia québécuoise, sinó que és una multinacional de l’espectacle i l’entreteniment. Segons Wikipèdia, en mans de la societat d’inversions americana TGP Capital des d’abril de 2015. Ara ja s’ha tret la disfressa “cultureta” i corre, en el nostre entorn més immediat, de la mà d’Andorra i de Port Aventura. Al país pirinenc hi fan l’espectacle Scalada i a Port Aventura, l’Amaluna. No tinc ni punyetera idea de què van els dos espectacles i no ho sabré perquè no hi puc anar. Per recomanació de la meva metgessa de capçalera, haig d’evitar acostar-me a parcs temàtics, paisatges oficialment “bonics”, edificis emblemàtics, cantades d’havaneres, esports “d’aventura”, àrees de shopping i una llarga llista que us estalviaré. Ja no diguem Andorra que és com La Maquinista multiplicada per La Roca Village i ambdues multiplicades per L’Illa Diagonal i així fins a l’infinit.

Com que si vas al metge, sembla coherent fer-li cas, segueixo la recomanació i per tant, la meva salut no perilla, al menys de moment. Per altre banda, estic content perquè la meva frase dels anys vuitanta “El temps tot ho posa al seu lloc”, tenia tot el sentit i la col·locació de Le Circ du Soleil al lloc que li pertany s’ha acomplert. De totes maneres, que ningú s’esquinci la vestimenta. Sobre tot els que hàgiu vist o penseu anar a veure els espectacles de Le Circ du Soleil, fixeu-vos que només dic que les coses son, per fi, al seu lloc. M’abstinc però, de qualificar el lloc. Bon humor i bon estiu a tothom.

Posted in Life & People | Tagged , , , , , , | 4 Comments