Pic of the Week. 11–17/Agost-August-Agosto/2014

Pic of the Week de la setmana del 11 al 17 d’Agost de 2014

Graus_AdobNuvol
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada

Posted in Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

Pic of the Week. 04–10/Agost-August-Agosto/2014

Pic of the Week de la setmana del 4 al 10 d’Agost de 2014

VallCaldes_Asparagus
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada
Posted in Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , , | Leave a comment

Pic of the Week. 28/Juliol-July-Julio – 03/Agost-August-Agosto/2014

Pic of the Week de la setmana del 28 de Juliol al 3 d’Agost de 2014

SosReyCatolico3Creus
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada
Posted in Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , , , | 1 Comment

Fràgils, de Lola Montserrat

LolaMontserrat_FragilsEsterri
Feu clik a la imatge per veure’n una versió ampliada

Fràgils, de Lola Montserrat, a la sala d’exposicions de l’Ajuntament d’Esterri d’Àneo, al Pallars Sobirà. Fràgils és una sèrie d’imatges obtingudes amb la tècnica del col·lodió humit.

Les còpies de l’exposició son impressions inkjet a partir de la digitalització dels col·lodions originals. Les imatges, flors en aquest cas, mostren com una tècnica ben executada pot reforçar el discurs implícit en la idea de l’autora.

Per bé que l’exposició ja s’ha mostrat en d’altres indrets, aquells que no la coneixeu i/o viatgeu a les comarques de muntanya, teniu ara una nova ocasió per gaudir-ne.

Posted in Photographic Imaging, Photography | Tagged , , , , , , , , , , , | Leave a comment

TV3, …la teva?

His_Masters_Voice
In England, artist Francis Barraud (1856-1924) painted his brother’s dog Nipper listening to the horn of an early phonograph during the winter of 1898. Victor Talking Machine Company began using the symbol in 1900, and Nipper joined the RCA family in 1929.
http://commons.wikimedia.org/wiki/File:His_Master%27s_Voice.jpg

Si TV3 és la teva, no és la meva. Al menys el departament d’Informatius. Encara estic perplex després del tractament del “programa especial” sobre l’afer Jordi Pujol d’ahir a la nit al Canal 3/24. Aquests darrers dies i a pesar del terratrèmol que sacseja les essències del país, els Informatius de TV3 es comporten amb una asèpsia pròpia d’una cadena que en lloc de dir-se TV3, la teva, s’hauria de dir “La Veu de l’Amo”. Al segell musical, qui escolta La voz de su amo (HMV o His Master’s Voice) és un gosset simpàtic encuriosit pel so que surt del con metàl·lic d’un gramòfon. De tothom és sabut que si hi ha una animal de companyia fidel a la veu del seu amo, és el gos. Com a gossets de companyia ens tracta TV3. Gossets que servim per jugar i satisfer els deliris de grandesa de l’amo. Gossets que no pensen, que només escolten amatents la veu de l’amo i salten contents quan aquest els ensenya un osset. Totes les notícies al respecte dels informatius de la cadena pública es limiten a les frases de tristesa i dolor dels fidels. Els crítics, amb talls de veu ben curts.

Vint-i-tres anys escoltant el Gran Pare. Vint-i-tres anys en que qualsevol dissidència del Gran Pare significava la marginació i el rebuig professional i social. Els carnets de català els donaven el Gran Pare i els seus acòlits. Es podia no votar CiU però fins i tot en la oposició calia respectar els designis del Gran Pare. El que va patir presó pel país. Com si els detinguts de les organitzacions sindicals a la clandestinitat, molts d’ells anònims, no haguessin patit presó i tortura. Com si tota la maldat del franquisme es pogués concentrar en el patiment d’un sol representant, el Gran Pare del País. Anys després, ja gran, hem hagut de suportar la seva condescendència. Quan li ho preguntaven en una entrevista, feia que no amb el cap. “No…, no cal que en parlem d’allò. Ara no toca… Jo no soc important per allò”. Era com dir: “Ara estic cridat a empreses superiors. Jo soc el pastor que condueix el remat”. Sempre donant lliçons a tort i a dret. Hem de fer País, era el gran lema. El remat, pel que es veu, era una remat de xais. En castellà, dient-ne borregos, potser queda més clar el que vull dir. Qui alguna vegada es va atrevir a insinuar que el podrimer feia ferum, va haver de sentir-se dir de tot.

Ahir al vespre, després del Telenotícies Nit i al 3/24, quasi bé d’amagat, es va emetre un programa especial amb Jaume Sobrequés i Francesc Marc Álvaro per comentar la qüestió. En Francesc Marc Álvaro en el seu paper habitual d’enfant terrible, una mica mirant-s’ho tot des de la barrera, però clar i a vegades fins i tot contundent. Els anys i les tertúlies li han donat allò que s’anomena “taules”. Ja no interromp als companys de tertúlia, parla quan li toca i aquesta moderació no li ha tret una oratòria aguda amb pinzellades de fina ironia. A l’altre cantó, en el paper de defensor de l’ex-President, en Jaume Sobrequés. A mi em costa de comprendre que hi hagi algú avui que pugui sortir a defensar el ciutadà Jordi Pujol. Es pot ser fidel tot callant i no fent bugada. Però si es té la gosadia de sortir a defensar l’indefensable, no es pot caure en la manca de respecte a una audiència entre la que hi ha una part no menor d’afectats per la hipoteca, aturats i altres víctimes de l’estafa que s’anomena crisi. Recordem que aquesta crisi no és aliena al gran capital i als defraudadors de la Hisenda Pública.

El senyor Sobrequés ja ens té acostumats a l’histrionisme de les seves intervencions. Els tòpics i la teatralització han format sempre part del seu discurs. Mentre això ho aplica a discutir sobre la història del F. C. Barcelona, penses…, ja s’ho faran. Hi ha gent que és al món perquè hi ha d’haver de tot. Però ahir tot va passar a un nivell preocupant. Sobre tot perquè no es parlava de futbol. La comparació del suposat sacrifici de Jordi Pujol auto-inculpant-se per protegir la família amb Jesucrist oferint-se per la Humanitat, ofèn fins i tots als que no creiem. No tant pel que pugui representar per a un creient, sinó per la manca de respecte a la intel·ligència dels espectadors. La veritat, si La Veu de l’Amo és aquesta, molt em temo que el que estan fent és ensenyar la punta de l’iceberg a veure si aconsegueixen que no preguntem per l’iceberg. Tot això de l’herència sembla una mica rocambolesc i el fet és que més de trenta anys desprès, la sospita d’irregularitats financeres a la família va molt més enllà dels quatre milions de l’herència.

En un altre ordre de coses, seguint les xarxes socials tinc la sensació que tot però, pot acabar per romandre igual. Per una banda, els esquerranosos dels setanta i vuitanta que ja hem passat l’edat de la jubilació, queixant-nos de tot plegat. No diré perplexos perquè en realitat, ja ho intuíem. Però al menys no hem canviat el discurs tot i que cada vegada som menys. Ens esbravem al Facebook i al Twitter i qui dia passa, any empeny. Per l’altre, des del primer dia apareix una certa defensa de l’ex-President. Primer tèbia i avui ja més decidida. Per exemple, als comentaris de rèplica de la carta pública de reprovació al Jordi Pujol de Carme Laura Gil, l’ex-consellera, ja s’hi pot veure aquesta mena de síndrome d’Estocolm entre els xais que accepten les ordres del pastor del remat per sobre de tot i de tothom.

Avui, en referència als comentaris a aquesta carta, un meu ex-alumne que deu estar al voltant dels trenta anys, diu textualment al Facebook: “Estic content perquè la majoria de comentaris son més recolzant el President que deixant-lo malament. Tots ens podem equivocar, qui no ha tirat la pedra i amagat la mà davant d’Hisenda? No ho estic vivint de prop però em sembla que en fan un gra massa”. Ja fa uns anys, jo només vaig tractar d’ensenyar-li Tecnologia de la Imatge, però no puc per menys que sentir una certa sensació de fracàs si el que hem transmès al nostre jovent és aquest conformisme. Tot i que ja he dit en més d’una ocasió que no soc independentista, sempre he estat un defensor del dret a decidir i de l’acceptació del resultat sigui quin sigui. Per convicció i per necessitat. Per necessitat de creure que el preu que hem pagat per arribar fins aquí, ha merescut l’esforç i les pèrdues pel camí. Ara però, amb aquestes perspectives, no sé si provar d’anar a viure a una altra galàxia. Llàstima que els preus per volar a l’espai siguin tant cars. A més a més, en arribar-hi, encara m’hi podria trobar un fill d’en Pujol fent passar la ITV a les naus espacials.

Posted in Life & People | Tagged , , , , , | 2 Comments