Pic of the Week. 21–27/Juliol-July-Julio/2014

Pic of the Week de la setmana del 21 al 27 de Juliol de 2014

EstadaFanalOmbra
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada
Posted in Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , , | Leave a comment

Pic of the Week. 14–20/Juliol-July-Julio/2014

Pic of the Week de la setmana del 14 al 20 de Juliol de 2014

CasaSerratosa_Nuvol
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada
Posted in Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , | Leave a comment

L’Expressió del Dolor

Portrait_ReneDescartes
Retrato de René Descartes por Jan Baptist Weenix. Descartes argumentava que a causa de la seva manca de consciència, els animals no pateixen el dolor en la forma en que ho fem els humans (click on the image for a larger view).
Attribution: Jan Baptist Weenix (1621–circa 1660) [Public domain], via Wikimedia Commons

Cap allà l’inici dels anys vuitanta vaig treballar com a zelador a l’hospital Josep Trueta de Girona. Per tal de poder disposar de més temps per dedicar-me al que aleshores era el meu projecte professional, fer-me fotògraf, vaig fer les oposicions i després d’aprovar-les, vaig triar una plaça del torn de nit al Servei d’Urgències. Això volia dir disposar de temps propi durant el dia i uns ingressos per acarar el lloguer de finals de mes i satisfer el costum de menjar a diari. A canvi, havia de bregar a les nits amb el que fos que s’esdevingués. A l’hospital, quan es produïa la defunció d’un ingressat, es deia “hi ha hagut un exitus”. L’expressió llatina, que descriu la sortida del lloc d’estada, es relaciona amb la nova situació del fins aleshores l’ingressat. També evita que els malats veïns o els familiars d’altres malalts s’assabentin del que ha passat. Tret que sàpiguen llatí, és clar.

En els quasi cinc anys que hi vaig treballar vaig aprendre a distingir entre dos tipus d’exitus. Els que s’esdevenien a planta derivats de la dolença que havia provocat l’ingrés a l’hospital i els sobrevinguts per accidents tant de treball com de trànsit. Mentre els primers eren en molts casos una conseqüència més o menys esperada per part del familiars del difunt, l’accident greu d’un fill, un germà o un cònjuge que es coneix de sobte per una trucada a les tres de la matinada desencadena una impotència i desempar en els familiars i amics afectats que resulta difícil de descriure si no es té la desgràcia de viure-la de primera ma o de presenciar-la en directe, com era el nostre cas. En general i una vegada les persones afectades arribaven a l’hospital, era un metge o metgessa l’encarregat de donar la informació de la mort del familiar. A continuació, érem els zeladors els que teníem cura d’acompanyar els familiars al Dipòsit per tal que poguessin veure’n les despulles. No cal dir que era una feina poc agraïda tot i que a Urgències i de nit, calia fer-la sovint.

Baixar en ascensor al subsol de l’hospital. Recórrer la buidor dels passadissos que per la gent que no hi treballa es fan inacabables encara que només sigui perquè no saben on van. Preguntar per simple protocol si estaven segurs de voler veure’l. Obrir la porta de la nevera i extreure la safata amb el difunt i retirar el llençol de la cara, eren els passos previs a l’esclat d’un dolor que per bé que immens, procuraves que et resultés aliè. És la única defensa que tenies davant d’una feina que no pots deixar que t’afecti encara que només sigui perquè saps que l’hauràs de fer moltes vegades. Els humans som resistents al dolor aliè i si més no, sabem trobar estratègies de defensa.

En aquell temps, els companys veterans en l’ofici de zelador em varen ensenyar a classificar els exitus per accident en dues sub-categories més. La distinció es derivava bàsicament del presumpte nivell cultural dels familiars. Sense cap ànim de menyspreu o prejudici, sabies perfectament que si la família semblava pertànyer al que anomenem un nivell cultural mig o mig-alt, tot s’esdevindria d’una forma més o menys previsible. El dolor s’expressava d’una forma continguda i arribat el moment de donar per acabada la contemplació del difunt no era especialment difícil convèncer-els de que calia marxar del Dipòsit i pujar a Urgències per acarar la tramitació de la paperassa i esperar a l’endemà per iniciar els tràmits de l’enterrament. Sempre hi havia algú que semblava més sencer que els altres o senzillament, més disposat a col·laborar. Procurant identificar-lo i parlant amb ell, tot anava sense grans entrebancs.

Pel contrari, si l’accidentat era d’una extracció social baixa, calia preveure dificultats fins i tot greus en la gestió de tot plegat. El dolor es desfermava en una sèrie d’actes que podien anar des de la cridòria incontrolable a l’autolesió. Aquesta darrera sobre tot en el cas de les mares, esposes o germanes del difunt. Com si es tractés del seu rol mentre els homes maldaven per romandre, al menys en aparença, serens. Alguns però, podien emprendre-la a cops de puny contra les portes. Tot plegat passant en alguns casos per haver de suportar l’acusació directe de que no s’havia fet prou per salvar-lo. Quan aquesta era la previsió, el protocol no escrit era de no anar sol al Dipòsit, hi anàvem dos companys zeladors. Es deixava sola la família fins que el cansament físic anés apaivagant l’exteriorització del dolor. Esperàvem a fora del Dipòsit i restàvem amatents a mesurar el declivi de la catarsi per tal d’establir el moment idoni de donar-ho tot plegat per acabat.

Perquè us explico tot això? Doncs perquè avui m’ha tornat el record d’aquells dies en veure les notícies. No m’he pogut estar de comparar els vídeos que ens arriben dels familiars i conciutadans holandesos de les víctimes de l’avió de Malaysian Airlines a Ucraïna i els que ens mostren el dolor dels palestins a la franja de Gaza (per veure aquest darrer vídeo us caldrà passar un filtre previ). Per una banda, la serenor i silenci de la gent signant a l’aeroport de Schiphol en protesta per l’abatiment de l’avió de passatgers. A l’altre extrem i si sou capaços d’arribar al final del vídeo, la cruesa de les imatges dels nens abatuts a la platja de Gaza. Uns i altres semblen pertànyer als dos grups que us he definit més amunt. El dolor, no per menys cridaner és menys profund. El dolor dels holandesos i dels familiars de les altres nacionalitats que han perdut algú a Ucraïna és tant punyent com el dels palestins. Però la cridòria desesperada de les dones de Gaza ho fa tot més directe i evident. El paper dels homes palestins en tractar de mantenir, al menys aparentment, la situació sota control, pot semblar sorprenent però no per això és menys colpidora.

Jo no sabria dir si en realitat un comportament és més efectiu que l’altre davant de la immensitat de la tragèdia que els ha tocat viure a tots plegats. No estic segur de si vull viure en una societat que ha aprés a controlar els sentiments i les febleses humanes o si preferiria saber deixar-me anar quan tot sembla perdut. No sé si em sentiria millor. Però tant se val el que jo pugui voler. Segurament, uns i altres som hostes de les nostres respectives cultures i reaccionem de la forma que és previsible que ho fem. A l’hospital però, hi havia una excepció. Quan el mort era un nen. Totes les cuirasses que els treballadors de la Sanitat ens havíem anat construint a força d’experiència per fer front al dolor aliè, queien per terra quan el difunt o accidentat era un nen. He plorat i he vist plorar zeladors, auxiliars, infermeres i metges per la mort d’un nen. Sobre tot per les morts traumàtiques, les médicament menys previsibles.

Per això em dol especialment que a banda de les anàlisis històriques, socials i polítiques que es puguin fer dels fets que s’estan produint els darrers dies a una banda i l’altre del món, no sapiguem plorar i sobre tot, cridar prou alt per veure si hi ha alguna forma d’aturar-ho. Ara fa cent anys d’un assassinat a Sarajevo que estic ben segur que poca gent quan ho va saber pels diaris va pensar que seria el tret de sortida d’una de les massacres més grans de la història vergonyant de les guerres. Algú ens hauria de sentir cridar ben fort: Ja n’hi ha prou! No sé si ens sentiríem més alleugerits, però potser aconseguiríem estar menys avergonyits.

Posted in Life & People | Tagged , , , , , , , , , , , , | 7 Comments

Pic of the Week. 07–13/Juliol-July-Julio/2014

Pic of the Week de la setmana del 7 al 13 de Juliol de 2014

Olot_MalagridaPlanta_NN
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada
Posted in Photographic Imaging, Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

Pic of the Week. 30/Juny-June-Junio – 06/Juliol-July-Julio/2014

Pic of the Week de la setmana del 30 de Juny al 6 de Juliol de 2014

Remuñe_Bassa_H
Feu click a la imatge per veure’n una versió ampliada – Click on the image for a larger view – Hacer click en la imagen para ver una versión ampliada
Posted in Photography, Pic of the Week | Tagged , , , , , , , , , , , , , , | 3 Comments