Tag: bosc

Un diumenge del passat mes d’Octubre varem anar a fer un volt per la Vall de Conangles, a l’Alta Ribagorça. La Vall de Conangles és la darrera vall secundària a llevant de la Noguera Ribagorçana, abans d’arribar a la boca Sud del Túnel de Viella. A l’entrada de la vall, junt amb les instal·lacions del Túnel, hi trobem l’Hospital de Viella, antiga hostaleria avui convertida en refugi.

La fotografia al bosc presenta sempre una certa dificultat. Una de les més destacables és el terra encatifat de fulles i matèria orgànica en putrefacció. El terra cobert de material vegetal és sempre un mal suport per el trespeus i cal anar en compte amb la seva estabilitat. Una altre, la manca de llum. En aquesta època de l’any, aquest vessant de la Vall  de Conangles, encarat al Nord, no rep els raig del sol en tot el dia; el Tuc de la Comtessa deixa la obaga ben protegida i mentre la molsa conserva la humitat de les pluges durant força dies, el fotòmetre diu que patirem.

A banda de les dificultats esmentades, aquesta orientació ombrívola és la que provoca la sensació de majestuositat, aïllament i un cert misteri. Per altre banda, el bosc es presenta en aquests indrets com un mon apart, on tot hi viu formant part d’un cicle que es repeteix sense interrupció. La molsa reté la humitat, les fulles s’acoloreixen abans de caure per acabar podrint-se al terra i alimentar de nou l’arbre del que varen caure…, i  així una i una altre vegada. El vent trenca les branques més primes que també van a parar al terra i els troncs competeixen entre sí en créixer amunt buscant la llum.

Alguns exemplars de la fageda presenten formes tortuoses a la base del seus troncs i la convexitat de les deformacions mira sempre cap a la vall. Això fa pensar que quan aquests arbres eren petits, cada any a la primavera les allaus escombraven la vall torçant els troncs més joves, encara flexibles; si no havien estat arrencats del terra per l’allau, durant l’estiu creixien i es redreçaven fins que una nova allau la primavera següent els tornava a torçar. Així una i altre vegada fins que l’arbre havia agafat prou consistència per alçar-se recta amunt i resistir les allaus estacionals.  Aquest mon de lluita per sobreviure i reciclar-se és el que nosaltres anem a fotografiar (Figura 1).

Figura 1. Fageda de la Vall de Conangles, Octubre del 2011.

A banda de les dificultats esmentades, un altre problema al bosc, al menys per mi, és l’enquadrament. Ja s’ha dit sempre: A veure si els arbres no ens deixaran veure el bosc! És un mon complex i barroc. Hi ha moltes coses i em costa “veure” les imatges. Per no perdre la paciència o marxar sense fer res, deixo la motxilla i el trespeus al terra i m’hi passejo només amb un quadre de cartolina negra (Figura 2a) per anar buscant motius que em semblin prou interessants com per separar-los del conjunt i emmarcar-los en una imatge. Aquest procediment el vaig llegir en un dels llibres de la trilogia d’Ansel Adams, The Camera, The Negative i The Print ja fa una colla d’anys i em segueix essent útil al menys en aquestes situacions.

Figura 2. Forma i dimensions de les cartolines utilitzades segons les explicacions del text. Amb les mides de cartolina indicades, les marques de 90, 130 i 205mm es corresponen amb les longituds focals de 24, 35 i 55mm respectivament per el format 24x36mm (full frame).

Una vegada trobo alguna cosa que m’interessa o em crida l’atenció, una altre cartolina de la longitud adient m’ajuda a decidir-ne el punt de vista i la distància a la que col·locar la càmera (Figura 2b). Aquesta segona cartolina té unes marques que es corresponen amb algunes de les longituds focals dels objectius de que disposo, 24, 35 i 55mm. Si es sosté el quadre enfront de l’ull a una de les distàncies marcades , aquesta coincideix amb la longitud focal de l’objectiu que cal utilitzar des d’aquell punt de vista per enquadrar el que es veu pel forat rectangular de la cartolina. Amb aquest procediment resulta relativament fàcil decidir què s’enquadrarà i des de quina distància es farà. La distància a l’objecte o conjunt d’objectes determina la relació de posició que s’establirà entre ells a la imatge final, en definitiva, la perspectiva.

Fixeu-vos que la elecció de la longitud focal és conseqüència de tot plegat i no a l’inrevés. Canviar, per exemple, la longitud focal d’un objectiu zoom des d’un mateix punt de vista i distància a l’objecte, només canvia el bocí de bosc que enquadrarem, però no canvia la relació de posició dels objectes de la composició, és a dir, la perspectiva. Com es veurà més endavant, en una situació com la descrita, és important també l’alçada des de la que es pren la imatge. Finalment, cal decidir el diafragma que ens garantirà la profunditat de camp necessària; aquest valor és el que ens donarà el temps d’exposició en funció de la quantitat de llum existent i la sensibilitat del sensor. Com sempre, cada decisió condiciona la següent.

En aquest cas, el diafragma escollit és f/16; per aquest valor d’obertura, el fotòmetre de la càmera en mesura matricial indica un temps d’exposició de 1/5s. Com ja vaig explicar al post HDR (high dynamic range), a partir d’aquest valor d’exposició prenc una sèrie de cinc imatges on el valor determinat per el fotòmetre queda al mig de la sèrie, més una sobre i sub-exposició de dos passos EV a partir del mateix. La seqüència, en aquest cas, és la que segueix: 1/20s, 1/10s, 1/5s, 1/2.5s i 1/1.25s. Les imatges raw que resulten de les cinc exposicions es mostren a la Figura 3.

       

Figura 3. Les cinc exposicions corresponents a la seqüència explicada al text. La imatge central és el resultat d’ajustar a la càmera la combinació d’exposició suggerida per el fotòmetre en mesura matricial a partir d’una obertura de f/16.

Com es pot comprovar, els temps d’exposició resultants, tot i disposar d’una sensibilitat de ISO200 a la càmera, son força llargs (quasi un segon el més llarg). L’ús del trespeus és doncs indispensable i la immobilitat del mateix clau per tal que les cinc imatges es puguin fusionar en una sola. Quan diem això estem parlant de que el grau de tolerància de moviment entre imatges hauria de ser menor que un píxel, en el meu cas <0.0084mm, menys de nou mil·lèsimes de mil·límetre. Encara que el software de fusió HDR tolera manques de registre més grans, cal ser curosos amb la estabilitat del trespeus si no es volen tenir sorpreses amb imatges “fantasma” a les parts de l’enquadrament més properes a la càmera.

Per evitar problemes en la mesura del possible, el procediment per prendre les cinc exposicions és el següent:

• Col·locació del trespeus amb una bona obertura de les potes per tal d’assegurar-ne una base estable.
• Enfonsament de les potes en el terra pressionant fins aconseguir un immobilitat raonable.
• Ajustatge del diafragma al valor necessari per la profunditat de camp desitjada.
• Ajustatge del mode d’exposició amb prioritat a l’obertura; la càmera ajustarà el temps d’exposició. Aquest ajustatge és molt important doncs si es fes a l’inrevés, cada imatge tindria una profunditat de camp diferent.
• Programació als ajustatges de la càmera de la seqüència de bràqueting de ±2EV.
• Programació als ajustatges de la càmera de la presa d’una sèrie de cinc imatges consecutives amb el valors d’exposició ajustats a la seqüència de bràqueting.
• Ajustatge d’un temps de retard de 5s en l’inici de la seqüència per tal de donar temps al conjunt d’estabilitzar el possible moviment induït en prémer el comandament corresponent. Òbviament, una vegada iniciada la seqüència, la càmera fa tot el procés sense que sigui necessari tocar-la. Si el terra és molt esponjós, és millor romandre quiet durant les cinc exposicions.
• Tancament del visor de la càmera per tal que la llum que hi pugui entrar no modifiqui la lectura del fotòmetre.
• Inici de la seqüència de captació en prémer el comandament.

Una vegada obtingudes les cinc imatges, les obro amb Adobe Camera Raw i els hi aplico un perfil amb ajustatges d’exposició a zero i mapa de transició de luminàncies lineal. A continuació aplico les correccions de Reducció de soroll i TCA necessàries i les guardo com arxius TIFF de 16bit. Aquests arxius TIFF els fusiono amb el software Photomatix Pro. No utilitzo cap de les versions d’acabat de la imatge fusionada de les ofertes per el programa. A partir de la fusió per defecte en format TIFF de 16bit, guardo una versió en format PSD també de 16bit que és la que treballo amb capes i màscares per obtenir la versió final.

Respecte de l’enquadrament de la imatge (Figura 4) que m’ha servit d’excusa per aquests comentaris, voldria dir encara dues o tres coses:

• El conjunt té una dissimetria prou evident com perquè no calgui buscar un enquadrament diferent del centrat. Aquest centrament reforça les línies ascendents dels troncs.
•  El punt de vista s’ha triat relativament proper per tal que les bases dels arbres no quedin massa alineades, com indica la línia groga trencada de la Figura 4.
• L’alçada de la càmera s’ha determinat de forma que la línia de demarcació de la catifa de fulles darrera els arbres no es confongui amb les seves bases. Això dóna extensió a la imatge.

Figura 4.

Com ja he dit altres vegades, aquestes qüestions només son decisions que es prenen en funció del gust o les intencions de cadascú de nosaltres. En cap cas invaliden altres opcions i interpretacions. De fet, si jo mateix hi torno un altre dia, la llum serà diferent, potser farà vent, potser plourà, potser…, l’únic segur és que serà diferent i per això val la pena tornar-hi.