Arxiu Agustí Centelles

Arxiu Agustí Centelles (escrit el 12 de desembre de 2009)

Aquest darrers dies hem assistit, no sense una certa estupefacció, a l’afer dels negatius del fotògraf Agustí Centelles. Amb actitud optimista, l’únic vessant positiu que hi puc veure en tot plegat és que entre l’allau de notícies sobre presumptes estafes, malversacions i corrupteles diverses, també la cultura troba el seu trosset de telenotícies. No vull entrar en desqualificacions sobre una suposada negligència de la Conselleria o de l’afany de mercadeig del fills d’en Centelles, doncs ja s’ha dit tot des del primer moment i per tota mena d’agents socials. En qualsevol cas, cal ser prudent davant de la manca de dades fiables i contrastades sobre les converses. Sobre les explicacions donades per les parts, ja ho diuen en castellà: “Cada cual cuenta la feria según le fue”.

No deixa de ser peculiar que dues administracions de Cultura puguin dir-hi la seva en un mateix territori; potser només vol dir que s’accepta tàcitament que hi ha una cultura en minúscules i una altre Cultura en majúscules, no ho sé. En aquest context, crec que el Ministerio de Cultura estatal ha tancat el pacte amb els hereus d’en Centelles exercint els seus drets; una altre cosa és si ho ha fet amb una dosi suficient d’elegància o del que els francesos anomenen politesse. Si les relacions entre el Ministerio i la Conselleria son tant bones com la Ministra ens vol fer creure, potser ens podrien explicar si en rebre l’oferta de venda dels negatius d’Agustí Centelles, varen parlar-ne amb els responsables de la Generalitat abans de prendre cap decisió de compra.

Tenint en compte el periple seguit per els negatius en acabar la guerra civil i l’esforç per la seva conservació que el propi fotògraf hi va esmerçar, no puc compartir la decisió dels germans Centelles, però també haig de comprendre que dos-cents mil euros poden ser molts diners i cadascú sap els seus límits, el seu preu o les seves necessitats. La Conselleria diu no estar disposada a pagar els set-cents mil euros que sembla ser han estat el factor decisiu de l’operació, però em deixa una mica parat quan diu que se’n podien pagar cinc-cents mil. No tant per la xifra en sí mateixa, sinó per la incògnita sobre com i qui decideix que una col·lecció de negatius val cinc o set-cents mil euros.

Parlar d’aquestes coses en termes només monetaris em sembla excessivament mercantil. Potser es pot comprendre en el mercat privat de l’Art on el preu es regeix per la llei de l’oferta i la demanda. La gestió del patrimoni cultural, sembla que hauria d’anar per un altre camí. Intentant anar una mica més enllà, em pregunto: Calia comprar els negatius? Si el que volem és posar el patrimoni cultural, visual en aquest cas, a l’abast de tothom, potser només calia pagar per uns drets de reproducció digital i garantir així l’accés  a les imatges que si be son dintre dels negatius, no son els propis negatius. Aquest supòsit val tant per la Generalitat com pel Ministerio.

Diverses vegades els darrers anys, s’han fet exposicions de còpies positives d’alguns d’aquests negatius que han permès no només apreciar la qualitat fotogràfica d’Agustí Centelles sinó també veure tot allò que comporta el contingut de les imatges: robes, estris, usos, costums i en definitiva, memòria històrica. Ara, al començament del segle vint-i-u, tenim tecnologia i mètodes de digitalització del material fotogràfic fotoquímic que permeten fer-ne còpies digitals que n’asseguren la pervivència en el futur i per tant, la seva difusió i accés més enllà de la durada del negatiu; tot això amb un nivell de qualitat que depassa, en molts casos, el que es podia aconseguir amb les tècniques fotoquímiques anteriors. En aquests termes i amb un cost a ben segur per sota de cinc-cents mil euros, un preu pactat podia incloure també una còpia de la col·lecció digitalitzada per els germans Centelles.

Amb això no estic dient que em sembli que els negatius en sí mateixos no tenen valor i que una vegada digitalitzats ja els podem llençar. El que vull dir és que si es tracta de mercadejar, fem-ho amb el contingut de les imatges que és el que tenim el dret i el deure de transmetre als ciutadans d’ara i del futur. Potser una política basada exclusivament en la possessió dels negatius és el que ja no s’avé amb els temps que vivim. Ara la Ministra, per deixar palesa la bona relació amb la Generalitat, diu que ja ens passaran unes còpies positives en paper. Em sap greu, però torno a trobar-ho, com a mínim, antiquat. La Generalitat passaria així d’haver pogut posseir uns negatius a posseir uns positius.

Si cap institució plantegés aquests assumptes en termes de compra per la possessió, potser no es crearia l’expectativa de la possibilitat de venda per part del actuals posseïdors d’aquesta mena de patrimoni cultural. L’alternativa de la digitalització per un preu adient i just en termes d’inversió cultural, deixaria en mans dels legítims propietaris la possibilitat d’obtenir encara millors rendiments per la venda en mercats com l’Orient Mitjà, l’Àsia emergent o dels Estats Units, on es podria haver trobat un comprador de rareses europees disposat a pagar fortunes per tenir (posseir) els negatius.

Ja sé que ara potser és tard i que quan les coses han arribat on han arribat, és millor deixar-ho córrer. Crec però també que cal treure conclusions dels desencerts. Tenint en compte el patrimoni fotogràfic que hi ha escampat per el país, caldria anar pensant en una legislació sobre l’accés digital a aquest patrimoni que defugís la pugna per la possessió dels materials. Al capdavall, estalviaríem uns quants diners als contribuents i milloraríem el seu accés a les imatges i el seu contingut.