Futur immediat

Del 23 al 27 de Gener d’enguany he assistit al IS&T/SPIE Electronic Imaging 2011, celebrat a San Francisco. Aquesta mena de certàmens son molt grans, hi participa molta gent i les presentacions i conferències es produeixen de forma simultània emmarcades en àrees temàtiques dintre del context general de la imatge electrònica. A banda del que es pot consultar als abstracts del programa del congrés, la visió en directe queda restringida a les conferències a les que pots assistir per compatibilitat d’horaris.

Si hagués de fer un resum ràpid de les conclusions que he tret d’aquesta assistència a l’Electronic Imaging 2011, ho resumiria en tres apartats:

1. A nivell de consum, progressiva substitució de les càmeres fotogràfiques d’electrònica de consum i prosumers per les càmeres fotogràfiques integrades en el telèfon mòbil.
2. Consum d’imatges prioritàriament a través de pantalles. Com que la pantalla no té les restriccions del paper, es parla més que mai d’imatge en moviment.
3. Exhibició en tres dimensions (3D).

La primera conclusió la dedueixo del fet que tots els treballs als que vaig poder assistir i que tractaven sobre processament o mesura de la qualitat de les imatges, posaven com exemple la utilització de les càmeres fotogràfiques incorporades als telèfons mòbils.Això vol dir que ara més que mai, la càmera fotogràfica deixarà de ser un instrument en el que cal pensar per utilitzar-lo, per passar a ser un instrument absolutament integrat a la quotidianitat; aquesta mena d’utilització ja es detecta des de fa un temps entre els més joves i per tant, això no farà més que ampliar l’espectre social.

Des del punt de vista de la docència a la que em dedico i del mercat professional al que estan destinats els nostres alumnes, la primera conclusió té una transcendència relativa; és un més dels graons evolutius que la tecnologia va incorporant al mercat de consum, encara que potser el fet que els alumnes arribin a l’Escola amb una cultura visual fruit d’aquests hàbits, és un aspecte que cal considerar. En canvi, les dues darreres plantegen alguns reptes de certa magnitud.

El consum d’imatges a través de tota mena de pantalles afecta a una munió de conceptes i regles tecnològiques que s’han anat desenvolupant des del naixement de la Fotografia condicionades sempre per alguns paràmetres bàsics:

• Les característiques de la transferència de les imatges a suports físics.
• Les característiques del sistema visual humà.

No hi he comptat les característiques dels intruments fotogràfics i els seus subsistemes perquè, amb prudència, es poden fer alguns paral·lelismes entre les càmeres de suport fotoquímic i les de sensor electrònic. Aquesta posada al dia en tecnologia de càmera ja s’ha fet en aquesta primera etapa de l’anomenada imatge digital, però encara amb la fita d’utilitzar com a dispositiu final el suport paper, al menys de forma habitual.

La utilització massiva de pantalles per l’observació de les imatges planteja diferències en qüestions bàsiques que cal estudiar amb atenció. Posaré un exemple, la Profunditat de Camp ha estat objecte de gran atenció en fotografia i cinema tant perquè és un fet transcendental en la visualització del contingut de les imatges, com perquè la seva utilització restrictiva permet intervenir de forma decisiva en el discurs estètic i narratiu.

Els paràmetres que defineixen els límits de la profunditat de camp, òptics d’una banda i del sistema visual humà per l’altre, resten inamovibles a pesar dels canvis tecnològics actuals. En canvi, aquestes tecnologies introdueixen propietats que qüestionen alguns dels postulats que els han fet possibles durant una bona colla d’anys:

1. Encara que les mides dels formats dels sensors de les càmeres estan més o menys estandarditzades, el nombre de fotorreceptors que s’hi encabeixen és variable. La percel·lació d’una mateixa imatge òptica és doncs variable segons en quina càmera es forma. Amb aquesta diversitat canvia la relació entre la mida dels cercles de confusió que l’objectiu forma i la mida dels fotorreceptors del sensor, amb conseqüències en la quantitat d’informació que es té en l’estadi final de la imatge, impresa (hard copy) o projectada (soft copy).
2. Si el nombre de fotorreceptors entre dues càmeres amb la mateixa mida de sensor és diferent, les possibilitats d’ampliació de la imatge a la sortida varien en dependre de la resolució del dispositiu de sortida. El concepte d’ampliació final queda doncs compromès respecte els pressupòsits de la fotografia fotoquímica i amb això, l’expectativa de profunditat de camp.
3. Una imatge amb un nombre de píxels més gran que els que determinen la resolució d’una pantalla d’ordinador, és susceptible de ser visualitzada més petita que la pantalla, a la mida de la pantalla o més gran que la pantalla, observant-ne, en aquest cas, només una porció amb el zoom disponible en els programes de visualització d’imatges. És perfectament possible que per la porció d’imatge observada, la profunditat de camp prevista es vegi compromesa abans d’arribar al límit d’ampliació que permet la resolució de la pantalla.
4. … i la distància a que s’observa una imatge quan es visualitza en una pantalla?. És força probable que les pantalles d’un iPhone, un NoteBook o un portàtil de 13″, es mirin a una distància assemblant a la que es llegeix un text. En una pantalla gran de per exemple 27″, respectem una distància més llunyana per “veure” el conjunt?, ens condiciona l’amplada de la taula i la necessitat d’interactuar amb el ratolí i el teclat?, ens apropem per analitzar detalls?

Així podríem anar trobant diferències que cal plantejar, debatre, intentar resoldre i explicar. He posat l’exemple de la profunditat de camp per una qüestió de proximitat a la meva àrea de docència, però en podríem trobar d’altres relacionats amb el color o la percepció del detall quan s’observen imatges il·luminades per transmissió en comptes de per reflectància.

Del segon punt, ens queda la imatge en moviment. Encara que ja s’estudia en els escoles de cinema, la utilització d’aquest tipus d’imatges per part d’àmbits que ara només fan servir imatges fixes, provoca no tant sols canvis tecnològics sinó també estètics, narratius, culturals i finalment i en relació al que ens preocupa com a docents, de perfil professional.

Sobre el tercer punt, l’exhibició d’imatges en 3D no m’hi estendré sobre tot per una qüestió de desconeixement. Espero que algú hi digui la seva. Ja sabem que la indústria cinematogràfica ha fet una aposta clara, però queden interrogants sobre la utilització d’aquestes tecnologies en d’altres àmbits de consum d’imatges i també al voltant de les dificultats de visionat, els paràmetres relacionats amb la percepció visual de l’espectador i d’altres. Com ja he dit abans, …doctores tiene la Iglesia.

Bé, la conclusió és que s’ens ha girat feina! No només per trobar respostes sinó sobre tot per convèncer als actors de l’obra que des de ja fa un temps, ens hem de moure amb agilitat o deixar-ho córrer. Els temps va de pressa i res no espera prou com per encantar-se.

Escrivint des d’una perspectiva docent, la bona notícia és que el coneixement segueix essent fonamental i si no, ja m’ho explicareu.