D’on venen les imatges?, d’on surten les imatges que fem? Quan vaig visitar New York per primera vegada al 1997, el Flatiron, a la cruïlla de Broadway amb la Cinquena, només era per mi un edifici d’un parell d’imatges que surten a tots els llibres de la història de la fotografia, la de l’Alfred Stieglitz de 1903 i la d’Edward Steichen del 1904, totes dues fetes des del proper Madison Square Park. Ambdues mostren arbres en primer terme, son fetes a l’hivern i comparteixen una atmosfera misteriosa on l’edifici resta desdibuixat en segon terme.
Esquerra: Alfred Stieglitz (1903); dreta: Edward Steichen (1904).
Potser la novetat de la gran ciutat i aquell neguit de veure que l’entorn et sobrepassa i que no saps ben bé què mirar i què fotografiar, varen fer que en aquella ocasió no prengués el Flatiron com un subjecte. Sempre he tingut una certa reticència a fotografiar allò que ja conec per altres imatges i sobre tot, els tòpics turístics. No sento l’afany de fotografiar els llocs més o menys conegudes que visito; si ho faig, sol ser a sol·licitud de qui m’acompanya i no ho considero part del meu bagatge fotogràfic…, son només imatges de record on pesa més això que el seu valor com a tals imatges. Potser no tinc gaire esperit documentalista. De fet, no hi penso gaire en tot plegat, per no dir gens.
Hi ha moments, però, en que “veig” una imatge i aleshores es produeix una exaltació que m’aïlla de l’entorn; de fet, el que tinc davant ja no és el paisatge sinó la imatge que tindré. Respecte el Flatiron, això em va passar a l’estiu del 1999 en una segona visita a New York. Tot baixant per Broadway em vaig topar amb la visió gegantina de l’edifici enfront meu. El Flatiron, pels estàndards de New York no és un edifici especialment alt; va ser un dels més alts en el moment de la seva construcció al 1902 però el que l’ha fet famós és la seva planta en forma de falca o proa de vaixell des del punt de vista del vianant. La forma del seu conjunt volumètric és la que l’hi ha donat el sobrenom de Flatiron (el nom original és Fuller Building) en referència a l’estri de planxar peces de roba.
En aquell moment feia servir una càmera Hasselblad XPan de format alternatiu 24x36mm o 24x65mm panoràmic. La imatge va ser presa intentant mantenir la verticalitat de l’edifici per ajudar a transmetre la percepció d’alçada des de la posició del punt de vista. El format panoràmic ajuda a deixar l’edifici en la meitat superior de la imatge mentre les ratlles blanques del pas de vianants i la forma triangular de l’illa de vorera sobre la que camina el personatge vermell, ens acosten progressivament a la base de l’edifici.
Anys després, la possibilitat de digitalitzar el negatiu color sobre el que es va prendre la imatge, ha desembocat en aquesta versió que ara considero definitiva.
El personatge vermell aïllat al centre de la imatge és un punt d’atracció visual eficient tant pel color com perquè la figura humana sempre és prioritària en la jerarquia de continguts d’una imatge; a partir d’ell, els taxis grocs col·laboren a dur la mirada cap a la base de la construcció i la mirada s’eleva finestres amunt per anar a parar a un cel llis i sense massa interès que permet tornar al subjecte de la imatge. Òbviament, aquesta és la meva visió de la composició, encara que no tinc cap garantia de que tothom ho vegi d’aquesta forma, ni ho pretenc. Una de les coses que més m’agrada de la fotografia és pensar que, probablement, tots veiem coses diferents en les imatges.
El tractament gràfic de la imatge forma part d’una sèrie que encara no té una forma ni contingut definitiu de la que es mostren alguns exemplars en aquest blog:
https://cmitja.files.wordpress.com/2011/01/americancar2.jpg https://cmitja.files.wordpress.com/2011/01/engine10.jpg https://cmitja.files.wordpress.com/2011/01/greenpoint_bank1.jpg
El perfilat en negre dels trets principals de la imatge i el color esvaït dintre d’algunes àrees és un tribut a grans il·lustradors de còmic sobre tot del anys 80 com Moebius, Bilal i d’altres. Afegit a aquest tractament, he utilitzat en la sèrie d’imatges de New York la segmentació en dues regions diferenciades, una en blanc i negre i l’altre en color. Sovint el color és el fil conductor de la lectura de la imatge o al menys, la pretensió de que hom ho faci en la forma que he previst.
Anys després, a Barcelona el 2009, em vaig trobar de sobte amb una visió paral·lela a la de New York. Enmig de la transformació urbana del barri del Poble Nou, al sector ara anomenat 22@, hi vaig trobar un edifici aïllat, en forma de falca i d’una factura arquitectònica que un neòfit com jo pot permetre’s de qualificar de similar a la del Flatiron. Tot i que les dimensions son força diferents, cinc plantes contra vint-i-dos del Flatiron, l’estructura general en una cantonada i l’espai disponible al davant, permeten tenir-ne una visió que a mi em recordà immediatament l’entorn novaiorquès.
La troballa d’aquesta imatge em porta a les preguntes que encapçalen aquestes ratlles. És evident que en aquest cas, la imatge del Poble Nou té els seus orígens en la del Flatiron de New York. Un mateix autor, una mateixa manera de veure, de mirar i de fotografiar. Més enllà d’aquests fets prou evidents, la primera imatge potser no hagués existit mai sense les de Stieglitz o Steichen; encara que l’enquadrament d’aquestes no té res a veure amb la meva, haver-les vist té la responsabilitat d’haver fet possible la coneixença de l’existència de l’edifici, d’haver-hi anat i d’haver-se trobat amb una visió diferent i engrescadora com per acabar convertint-la en una imatge.
Ara, uns quants anys després de la meva primera visita a New York, si faig una cerca a Internet d’imatges del Flatiron, me’n surten més de mig milió (544.000 el 26 de febrer de 2011) i només a la primera pàgina de resultats en puc trobar tretze amb un enquadrament força similar a la meva, sense comptar les que inclouen persones que es fan el retrat davant del famós edifici, que he descartat per no ser imatges intencionades de l’edifici.
Aquesta munió d’imatges del Flatiron a disposició de l’enriquiment visual de tothom que disposi d’una connexió a Internet, capgira els plantejaments inicials de la influència de la cultura visual adquirida en el tipus d’imatges que enregistrem o hem enregistrat al llarg dels anys. Si la meva primera visita a New York es produís la setmana que ve i tot veient les imatges de Stieglitz i Steichen, fes una cerca a Internet per “… a veure què és això del Flatiron…”, l’allau d’imatges disponible condicionaria sens dubte la meva percepció de l’entorn del Flatiron. Suposant que la meva aproximació com a vianant fos, casualment, la mateixa que al 1999, tindria l’impacte visual d’aquell moment? Probablement, no. De fet, “ja ho hauria vist” a Internet. De retruc, la imatge del Poble Nou potser no hagués vist mai la llum, …, no ho sé dir.
Per altre banda, la meva “originalitat” al fer la imatge amb un enquadrament totalment diferent de les dels meus referents sobre l’edifici, Stieglitz i Steichen, s’enfronta ara al fet de l’existència d’imatges molt similars fetes molts anys abans que la meva (al menys una entre les 224 de la primera pàgina de resultats), però que jo no coneixia. Això ja ho podia suposar i no és cap novetat. Al seu torn, la meva originalitat no compromet la de tots els fotògrafs que l’han fet després o en la mateixa època. Només som originals doncs, en la mesura que desconeixem el que fan els altres. I alhora, conèixer-ho, ens posa tanques al camp.
A la número vuit de la sèrie que he inclòs més amunt, s’hi pot veure la imatge d’un fotògraf que ha tingut la mateixa idea que jo (o jo que ell) en posar els taxis grocs com a part del recorregut visual de la fotografia. No estem sols!! Potser és un recurs prou evident pel color del vehicles, però no deixa de ser agradable veure aquest tipus de coincidències. Tot plegat ho plantejo només com un exercici d’humilitat a l’entorn de la nostra activitat com a fotògrafs. Pensem-hi.
Carles Mitjà - ASIS/FRPS 