Génesis, de Sebastiao Salgado

Tant l’exposició Génesis, que aquests dies es pot veure a CaixaForum de Barcelona, com el corresponent llibre editat per Taschen han suscitat una certa controvèrsia a la xarxa amb comentaris a favor i en contra. El reportatge Sebastiao Salgado: entre la fama y la sospecha n’és un exemple amb dades més o menys objectives sobre la trajectòria del fotògraf brasiler. En les respostes a un enllaç a l’esmentat comentari que vaig penjar al Facebook hi he trobat comentaris d’absoluta adhesió, rebuig sense pal·liatius o reflexions sobre les funcions de la fotografia dita documental i opinions sobre la forma de jutjar l’obra fotogràfica. Per tant, la controvèrsia continua.

Encara que personalment la fotografia documental no ha estat mai el gènere que més m’ha interessat, el debat al voltant de l’exposició ha fet que ahir finalment, hi anés. Tinc per costum a les exposicions que visito fer-ne un visionat inicial ràpid però complert per desprès tornar a començar des del principi fixant-me amb més atenció en les obres de forma individual. M’agrada conèixer primer el conjunt i desprès anar al detall. La primera impressió de Génesis va ser per mi de garbuix sense massa ordre ni fil conductor que m’ajudés a connectar amb el discurs previ a l’inici de l’exposició. El muntatge està dividit per àrees geogràfiques i en les diverses seccions s’hi poden veure des d’imatges de retrat de persones a fotografies d’animalons de tota mena, passant per paisatges tant descriptius de fenòmens geològics i orogràfics com d’altres on el fotògraf pren la realitat com excusa per mostra-nos una visió allunyada del classicisme i fins i tot, en alguns casos, propera a l’abstracció. Tot plegat sense que al menys jo, hagi estat capaç de veure-hi la funció en cada cas, des del punt de vista de l’espectador.

Una vegada constatats aquests aspectes del contingut, hi ha també algunes coses que m’han sorprès. En primer lloc, s’hi pot veure una munió d’imatges amb quasi bé tots els tòpics de la fotografia de fauna. Des dels hipopòtams banyant-se al riu a tota mena de cocodrils i caimans de diverses zones del planeta. Des de les imatges aèries dels remats migratoris de caribús i búfals a les fileres de pingüins arrenglerats sobre un iceberg austral. En segon lloc, una profusió d’imatges de llocs classificats oficialment com a “bonics” com per exemple, el Fitz Roy i la gelera Perito Moreno de la Patagònia o el Bryce Canyon i el Grand Canyon dels Estats Units. Imatges preses des dels punts de vista típics i tòpics per repetits per tots aquells que visiten el lloc. En tercer lloc, imatges que ens remeten a icones de la fotografia de paisatge fetes ja fa molts anys per els que es consideren avui els grans mestres d’aquest gènere. Crec que algú com Salgado no té cap necessitat de mostrar-nos dunes de sorra en la forma en que ja ho varen fer Edward Weston o Minor White, per posar només dos exemples. Ho puc admetre com a exercici en un alumne, com a plaer personal en qualsevol fotògraf o com a record de viatge en un turista, però no com a mostra d’un treball pretesament d’autor.

Les imatges de Génesis son totes en blanc i negre. Això no és cap excepció en el treball de Salgado doncs, fins a on jo conec,  ha utilitzat sempre el blanc i negre en la seva obra. En canvi, m’ha sorprès que moltes imatges semblen més concebudes en color que en blanc i negre. En destacaré una que he triat com a capçalera d’aquest post, on el mateix Salgado es traeix quan en el peu de foto diu textualment: “Les dones del poblat de Towari Ypy fan servir, com moltes altres dones zo’és el fruit vermell de la bixa (Bixa orellana) per pintar-se el cos. També s’empra per cuinar. Pará. Brasil. 2009”. Jo m’atreviria a dir que la imatge és interessant en sí mateixa. Sigui o no una imatge muntada, la disposició dels cossos sobre les fulles vegetals i l’aparent indiferència de les protagonistes envers l’observador de la imatge, son per mi motius més que suficients per considerar-la una imatge bella. Bella fins i tot fora del context documental. El record visual de Salgado és però el dels cossos vermells destacant sobre el presumible verd de les fulles. Si més no, resulta sorprenent la necessitat de posar al peu de foto una dada que l’observador de la imatge no pot constatar i que de fet, l’acaba allunyant del que està veient.

Per acabar, no diré que l’exposició no mereixi una visita. De fet, no ho diria d’aquesta ni de cap altre exposició. Al meu entendre però, el Salgado de Otras Américas o Trabajadores es va erigir en un autor que, ens agradés més o menys, ens mostrava determinats aspectes del món on vivim amb una mirada personal i sovint punyent. Al Salgado de Otras Américas o Trabajadores se li podia criticar la utilització de la misèria humana com a matèria primera d’un treball preciosista. Aquesta confrontació entre el dramatisme dels fets i la forma acurada de mostrar-los és un dels punts de discussió entre aquells que han criticat la seva obra. Al Salgado de Otras Américas o Trabajadores se li podia retreure si és lícit insistir sempre en el mateix, viure’n i alhora donar lliçons d’ètica i moral als demés. Jo no em sé erigir en jutge. Com ja s’ha dit, “Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra”. Ara bé, al Salgado de Génesis crec que si li pot criticar seguir fent un discurs pretesament altruista per acabar mostrant unes imatges que encara que correctes, no van gaire més enllà de la banalització que s’està instal·lant en la Fotografia. Imatges i llibres expressament pensats pel consum. Com molts cursos de fotografia, els esports d’aventura o els viatges a destinacions dites exòtiques.