La Guia de Carrers de Girona

Fa uns dies un ex-alumne de la UPC em va enviar un correu per demanar-me dades sobre els meus inicis en fotografia a la ciutat de Girona. Per alguna raó les necessita per incloure-les en el seu Treball de Final de Grau que presentarà el proper mes de juny. En contestar-li, vaig haver de fer memòria d’aquells anys i em vingué a les mans la Guia de Carrers de Girona (Guia del Ciutadà) editada el 1985 per l’Ajuntament de la ciutat (Fig., 1). L’autor dels texts i recaptació de dades és en Joan Casanovas i els dibuixos i plànols son fets per la Maria Dolors Jofre. A la portada hi ha una imatge en color del monument a l’escultor gironí Fidel Aguilar del Parc de la Devesa. A la darrera pàgina de la guia, amb els crèdits, hi diu: Foto portada: Carles Mitjà. En Joan Casanovas, a qui jo havia deixat la tarja dos o tres anys abans oferint-li els meus serveis com a fotògraf, em trucà un matí per encarregar-me la imatge. Sense dir-me per a què la necessitava però per explicar-me el que volia, em va donar el catàleg d’una recent exposició del pintor Santiago Roca D. Costa i em mostrà la imatge d’un quadre on s’hi veia el monument a Fidel Aguilar a la Devesa (Fig., 2). “Vull un enquadrament com aquest”, em va dir. “Per quan ho necessites?”, li vaig preguntar. “Per avui mateix. Si pot ser en havent dinat, millor que a mitja tarda”. Jo li vaig contestar, “Home. Si necessites una diapositiva color, ja saps que a Girona no hi ha servei de revelatge i cal enviar-ho a Barcelona. Enviant-ho per recader, per avui no ens ho tindran”. Ell m’etzibà “Tu mateix. Fes el que calgui”.

Vaig tornar al pis per agafar la càmera i el trespeus i me’n vaig anar cap a la Devesa barrinant com devia estar la llum per fer la foto. Tenia una idea vaga de la posició del monument, però no era capaç de dir si a aquella hora, a mig matí, la posició del Sol seria l’adient. També pensava en com resoldria la qüestió del revelatge. En arribar-hi vaig poder comprovar que estava de sort i tot mirant el catàleg de Santiago Roca D. Costa vaig situar el trespeus amb la Mamiya C330 i l’objectiu de 80mm al damunt. Com que no podia esperar a exhaurir el rodet fent altres imatges, vaig disparar les dotze imatges en format 6x6cm tot fent bràqueting d’exposició per assegurar el tret. Mentre tant, ja havia decidit que la única solució era agafar el cotxe i anar-me’n a Barcelona per demanar un revelatge urgent. Donava per suposat que el “Tu mateix. Fes el que calgui” d’en Joan, incloïa les despeses extres.

Al Laboratori EGM em varen proposar un revelatge en dues hores amb una tarifa més elevada que l’estàndard. Així que mentre ells treballaven, jo vaig anar a fer un entrepà. De tornada a Girona, cap a quarts de cinc, li vaig lliurar la diapositiva a en Joan. Encara avui no sé quin era el motiu de les presses. Potser havia estat un oblit i la guia havia de sortit en data determinada. Potser havia estat una decisió de darrera hora. No ho sé. El que sí sé és que en Joan Casanovas em va saber agrair la resposta a la seva comanda amb més encàrrecs de les imatges per a la guia Cent Escultures als Carrers de Girona de Jaume Fabre i Girona entre quatre rius, del mateix autor. També Els Jardins del Barri Vell, de Jaume Fabre i Ramón Alberch. Conèixer en Ramón Alberch, en Narcís Jordi Aragó, l’Enric Marqués, en Jaume Fabre i molts d’altres em va donar feina i molt de coneixement. Coneixement de Girona i sobre tot de com cal escoltar i comprendre per ser capaç de fer imatges útils a unes necessitats predeterminades. Vet aquí com cinc anys de buscar feina de fotògraf amunt i avall es consoliden amb una trucada i l’encàrrec de la imatge d’una escultura a partir de l’enquadrament d’un pintor.

Fins aquí l’anècdota personal. Parlem ara de la imatge. Si es compara la diapositiva presa el 1985 per l’encàrrec esmentat i el quadre de Santiago Roca D. Costa (Fig., 3), es veu prou clarament com tot i que el lloc és el mateix, l’aspecte general és força diferent. En primer lloc, el pintor va idealitzar en el seu quadre l’entorn enjardinat. També va suprimir la retolació del monument i la textura de la pedra. Finalment, va triar la llum difosa per il·luminar l’escena. El conjunt, al meu entendre, respira un aire intimista i proper i el fons vegetal fosc, projecta l’escultura de Fidel Aguilar endavant, cap a l’espectador.
La imatge que vaig prendre del monument el 1985 mostra un enjardinament més descuidat. Hi ha dos elements però, que allunyen la imatge de l’intimisme de Roca D. Costa. Per una banda, l’assolellament, la projecció d’ombres i el color fotogràfic. Per l’altre, un punt de vista més llunyà que distancia l’espectador de l’escultura. Per veure les diferències en les respectives distàncies d’observació, fixeu-vos en les fugues de les lloses de pedra que serveixen de base al monument. És ben clar doncs, que al marge de les necessàries diferències d’il·luminació i enjardinament, al 1985 no vaig saber respectar prou els aspectes formals del quadre que m’havien donat com a guia.

En una imatge presa aquest mateix 2015 durant un passeig per La Devesa, a la dreta de la Fig., 3, tot i que el tipus de llum i probablement l’hora del dia son força semblants als de la imatge presa el 1985, el punt de vista és més proper i per tant, recorda més el quadre de Roca D. Costa. En aquesta ocasió no tenia a ma la reproducció del quadre del pintor i per tant, la decisió sobre el punt de vista va ser purament intuïtiva. També es pot apreciar en aquesta imatge que l’enjardinament continua una mica descuidat i que durant aquests trenta anys l’escultura ha estat substituïda per una versió més petita. En aquesta ocasió, l’anàlisi que ens facilita la possibilitat de digitalitzar les imatges, ens permet ser conscients no només del pas del temps i els canvis que comporta, sinó també de la nostra pròpia evolució en termes de percepció visual.