Estany de Sant Maurici

El passat diumenge primer de maig varem fer un volt per l’Estany de Sant Maurici. Sortírem a les vuit del matí de l’aparcament que dona entrada al Parc i amb silenci i solitud anàrem fent camí fins a la vora del Refugi Ernest Mallafré, al peu dels Encantats.

Després de seguir una estona amb la vista dos pirineístes que hi pujaven per la Canal Central, encara plena de neu, varem continuar pel camí que du al Portarró d’Espot; a una hora del port, una cruïlla  a la dreta ens portà quasi bé horitzontalment fins un estanyol a sota mateix del Pic Inferior del Portarró i ja en suau davallada, fins a l’Estany de Ratera, on la pista d’Amitges ens menà de tornada a l’Estany de Sant Maurici.

Al camí del bosc, ara de baixada, ens creuàrem sovint amb caminants que pujaven a veure l’Estany tot seguint les nombroses indicacions i els fulletons que donen a l’oficina d’informació del Parc a l’aparcament de vehicles.

El paisatge, amb força neu als cims i una munió de verds nous a la vall, tenia aquesta riquesa que fa especialment interessant la primavera i el dia, encara que una mica entrenyinat, es mantingué prou bé fins al migdia, ja de tornada al cotxe.

Ara feia un cert temps que no hi anava, a Sant Maurici. El camí del Portarró em porta sempre records de la primera excursió pel Pirineu quan amb dos companys més, varem fer la travessa d’Espot a Caldes de Bohí. Tot i ser a principis d’Agost, recordo que la nostra tenda va ser la única que hi va haver plantada aquella nit a la vora de l’Estany. Aquella solitud del capvespre, el vent entre els arbres, el soroll de l’aigua, les imatges de la guia Pallars Aran del CEC, la visió per primera vegada del Encantats i l’atreviment dels setze anys ens portaren a continuar sortint a la muntanya i fins avui.

Sempre que hi torno també, no puc deixar de constatar la lenta però inexorable penetració humana al territori que hom anomena Parc Nacional. Les obres hidroelèctriques i els militars i varen deixar runes que evoquen una feina en condicions precàries i dures. Els moderns refugis, Ernest Mallafré i Amitges a la zona de l’Estany i la circulació regulada però constant dels tot terreny de lloguer, porten fins aquells paratges quantitats ingents de persones.

Com que sempre en volem una mica més, doncs s’han habilitat passants de fusta per les zones d’aiguamolls, WC químics, baranes, miradors i rètols indicadors de tota mena i per tot arreu. Cal que la gent hi vagi per mantenir l’ocupació i el negoci dels pobles, però també cal assegurar que ningú prengui mal ni es perdi perquè tot plegat és car de resoldre i dona mala imatge. Bé, suposo que no hi ha res a fer i que m’hi haig d’acostumar. Tampoc em crec amb dret -ni amb prou interès- com per anar a la contra de tothom. Estat del benestar = accés universal = activitats dirigides =… que cadascú hi posi el que vulgui.

Per sort, sortint d’hora al matí encara et pots passejar per aquests indrets i trobar-te un parell de cérvols espantadissos que fugen sense pressa però sense distreure’s al mateix ritme que tu t’hi acostes. Al matí no hi ha gent i el paisatge torna a fer-se gran i extens en la mesura que tu et sents més petit i més humà.

Hi ha una altre cosa que trobo que ha millorat i és la capacitat de la fotografia per fer-me gaudir de petits moments que ja seran inoblidables i romandran per sempre més empresonats en un tros de paper, en una pantalla d’ordinador o en la de qualsevol estri electrònic que encara està per inventar. La imatge que acompanya aquest post mostra aquesta capacitat per fer-nos evocar allò que sentim al marge del que realment hi pot haver en un dia entrenyinat. No puc per més que felicitar-me per ser un dels afortunats que podem gaudir de la passió per els espais naturals i de la fotografia còmplice de la nostra passió.

Al post De l’arxiu RAW a la imatge final hi podeu trobar les explicacions sobre el procés seguit per obtenir la imatge de dalt.