El New Deal i la Força de la Imatge

Una sèrie de mesures engegades al Estats Units entre 1933 i 1936 per tal de fer front a l’anomenada Gran Depressió que seguí el col·lapse econòmic del 1929, es coneixen en conjunt com el New Deal, que es pot traduir per Nou Tracte o Nou Acord. El programa, anomenat per alguns com les 3 Erres, Relief (alleujament: dels aturats i els més pobres), Recovery (recuperació: de l’economia) i Reform (reforma: del sistema financer), contemplava múltiples mesures en tots el ordres polítics, econòmics i socials, aconseguint prou consens entre els Govern demòcrata de Frank Delano Roosvelt i l’oposició republicana més conservadora i per tant, defensora del campi qui pugui al preu que sigui. Dintre de les accions empeses en el programa, l’encàrrec de la Farm Security Administration (FSA) a una sèrie de fotògrafs per tal de donar a conèixer a la població, principalment de les grans ciutats, el grau de degradació social que es patia al medi rural, ha estat una de les accions polítiques i socials més conegudes en relació amb el medi fotogràfic.

Aquelles imatges, destinades a generar un revulsiu per tal de superar les dificultats a que tothom es veia empés, deien: “Mira, hi ha qui ho està passant pitjor que tu” o “Aquest és l’entorn en el que vius, què estàs disposat a fer per sortir-ne?”. No tinc prou coneixements ni per tant autoritat per valorar la major o menor contribució de la campanya a la recuperació del país. Tampoc obviaré les múltiples polèmiques que als mateixos Estats Units es varen generar al voltant de l’oportunitat de la  iniciativa, de la intrusió a les vides privades dels més desfavorits que això podia representar i de l’ús polític presumiblement abusiu que se’n podia fer. Molts estareu d’acord amb mi, però, que només per les imatges que ens ha deixat i la influència que aquestes varen tenir en el desenvolupament de la fotografia de reportatge, mereix el nostre respecte.

Tot plegat, perquè parlo avui de les imatges de la FSA? Doncs perquè som enmig d’una crisi de proporcions desconegudes per totes les franges d’edat vives, perquè no hi veiem una sortida ni ningú és capaç de mostrar-nos-en una i perquè els mitjans de comunicació públics que tenen al seu abast la força de les imatges s’entesten en repetir els clixés de cada any per aquestes dates. Per proximitat, parlo de TV3 o si ho preferiu, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), però el mateix es podria dir de les altres cadenes públiques i privades del país. Els telenotícies d’avui, una mena de resum de les Festes Nadalenques, ens han recordat que els hotelers de la muntanya han fet l’agost gràcies a la presència de neu a les estacions d’esquí. També hem sentit que els esquiadors han reduït el temps d’estada a les pistes per ajustar-se a la situació econòmica. I els botiguers? Ah!, els botiguers estan contents perquè sembla que la davallada serà, però no tant gran com es podia esperar. Llàstima que tothom esperi a les rebaixes, perquè això els deixa menys marge de benefici, però. I així podríem seguir amb les parades dels mercats, amb el pastissers i els tortells de Reis, els fabricants i venedors de joguines i un llarg etcètera. Ah!, quasi ho havia oblidat, també han sortit els que els ha tocat la grossa de la rifa del Niño i que ja tenim quatre carrils a l’Eix Transversal.

Aquesta és la crònica de la crisi en relació a les Festes de Nadal? Només podem parlar de gent que de fet no ha notat la crisi i ha seguit anant a esquiar o menjant tortell de Reis? Puc comprendre la crònica suposadament positiva del desdoblament de l’Eix; més val una bona notícia de tant en tant, tot i que no sabem del cert quant ens costarà tot plegat. També podria entendre els tòpics de cada any perquè per això son tòpics. Però el que no puc comprendre és que s’oblidi tranquil·lament els que ja no anaven a esquiar abans de la crisi, els desnonats de les darreres setmanes, ni la llarga corrua de gent que aquests dies no pot ni tractar de trobar feina perquè tot és tancat. Ja sé que els mitjans públics i privats estan en mans dels que manen i tot plegat respon a una estratègia perfectament planificada. Res de “mals rollos” que és Nadal. Seguim fent brometa entre els Pellicer i els Molina al final del telenotícies i a les Cavalcades de Reis seguim posant gent de raça blanca en el paper de Rei Negre.

Les imatges haurien pogut servir per fer despertar els que sempre dormen a la palla. Tant se val si a algú se li hagués posat malament el dinar de Reis en veure la misèria dels altres a la pantalla. Tant se val si a algú li hagués caigut la cara de vergonya parlant de que aquest any “només” ha anat a esquiar tres dies en lloc de la setmana habitual. Més valdria que ens fes mal reconèixer que hem pogut comprar joguines als nostres fills. No viuríem en aquesta mena d’estultícia perpètua i alguns, els més desvalguts, haurien estat protagonistes per un dia. No només és una responsabilitat del mitjans públics, sinó també dels professionals que hi treballen i dels ciutadans que ho paguem amb els nostres impostos, de tots plegats. El President Artur Mas, a la inauguració del desdoblament de l’Eix Transversal, va dir que quan som nosaltres, els catalans, els que fem les coses, tot va bé. Em sap greu, però per molt que m’agradi la idea, no puc creure en aquest New Deal que ens proposen com una mena de miratge que tot ho amaga.