Sobre la Fotografia II

En arribar a la platja d’Arromanches, a Normandia, el primer que sorprèn al visitant que no en conegui la història, es l’arrenglerament d’estructures flotants al mar enfront de la badia. A la platja, més o menys extensa segons la marea, algunes d’aquestes estructures romanen immòbils ancorades a la sorra. Es tracta de restes del port artificial que els anglesos varen bastir el 17 de juny de 1944 durant el transcurs de la II Guerra Mundial per tal de facilitar el desembarcament de material pesant al marge de l’anar i venir de les marees (Figura 1).

Una d’aquestes estructures, visible a l’esquerra de la Figura 1, serà l’excusa per explicar el procés de gestió d’una imatge enllaçant amb els supòsits descrits a l’anterior post Sobre la Fotografia I. Aquest procés, que Ansel Adams anomenava de visualització, consisteix en imaginar el resultat que es vol tenir en la imatge final i estructurar els mitjans necessaris per aconseguir-ho. En els temps de la pel·lícula això era més complex i les apostes en el moment de la presa decidien en bona part les possibilitats d’èxit. Només cada fotògraf sap quantes imatges romanen a l’arxiu sense haver reeixit en les seves pretensions. La tecnologia, ara, ens ho posa una mica més fàcil, però això no vol dir que ens podem distreure i que el que esguerrem a l’hora de la presa ja ho arreglarem amb el processament. Hi ha coses que tenen solució i d’altres que no. En la meva opinió, tot i que la tecnologia atorga un cert grau de marge, decisions com la posició del punt de vista, per exemple, no tenen remei si son errades. Al menys per ser fidels a la idea que tenim de la imatge que volem.

La meva aproximació al tema, en aquest cas, s’allunya del referent històric. L’andròmina, immòbil, estranya i de dimensions gegantines quan un s’hi aproxima, em transporta a situacions més properes a la ciència ficció que als fets del desembarcament de la II Guerra Mundial, tot i que aquests fets son una altre mena de ciència ficció. Podrien ser les restes d’una invasió alienígena. S’hi veuen uns forats immensos d’on poden haver sortit uns invasors silenciosos. Els còmics de Jean Giraud (Moebius) i els seus mons en planetes imaginaris de cel fosc, els primers paràgrafs de El Mecanoscrit del Segon Orígen de Manuel de Pedrolo amb la catàstrofe que dona inici a la història, Alien de Ridley Scott o l’estatua de la Llibertat semi-enterrada a la sorra al final de Planet of the Apes de Franklin J. Schaffner em venen al cap mentre m’acosto a la massa de ferro, rovell i colònies de mol·luscs adherides a les seves parets.

El primer que cal decidir és el punt de vista. Una posició davant de l’extrem dret alçat cap el cel, sembla el lloc adient per remarcar-ne les proporcions i transmetre la sensació de gegant mort. A més, en aquest extrem de l’estructura, la marea hi ha deixat un toll d’aigua on s’hi reflecteix. El reflex disminueix la sensació d’immobilitat, l’alleugereix i sembla poder tornar a aixecar-se amenaçador. M’hi aproximo tant com puc tot mantenint el conjunt de l’estructura i el seu reflex dins de l’enquadrament de l’objectiu de 23mm de longitud focal de la Fujifilm X100 (equivalent al camp visual d’un 35mm en full frame). Com més proper sigui el punt de vista, més exagerades seran les seves proporcions i l’alçament de l’extrem cap al cel. També procuro mantenir la verticalitat del pla del sensor de la càmera per tal d’evitar la convergència de línies cap amunt, doncs això en disminuiria la sensació d’alçada sobre el terra. El resultat és el que es mostra a la Figura 2.

Tot i que el resultat em satisfà prou, li trobo a faltar espai. M’agrada la perspectiva però trobo a faltar extensió que mostri una certa desolació. Pensant en la possibilitat de fer una panoràmica, prenc dues imatges més encarant el camp visual de la càmera cap a l’esquerra de l’estructura, fins a veure els penya-segats que tanquen la badia (Figures 3 i 4).

Pel camp visual que necessito, potser amb una imatge més n’hi ha prou, però com que treballo sense trespeus ni ròtula panoràmica, prefereixo que hi hagi una bona zona de solapament entre les diferents preses per tal de no tenir problemes a l’hora d’unir-les. Més val descartar-ne una en processar-les que que trobar-la a faltar a mil dos-cents quilòmetres de distància. Alguns també poden pensar que retrocedint uns passos es podria encabir a l’enquadrament el camp visual desitjat, amb els penya-segats del fons. És cert però tindria dos inconvenients. Un de menor, seria que al retallar l’enquadrament definitiu, la imatge tindria menys píxels i no es podria imprimir a una mida tant gran. El segon, més important, és que el punt de vista més allunyat deixaria d’exagerar les proporcions i la fuga de la representació en perspectiva de l’estructura. És per això que primer fixem el punt de vista i desprès n’estudiem els altres condicionants. Unint les tres imatges amb el Photomerge d’Adobe Photoshop i ajustant una mica l’enquadrament per la banda del cel per tal de descentrar l’horitzó i tancar l’escena tot afavorint la presència de l’estructura, en resulta la imatge de la Figura 5 amb l’enquadrament definitiu.

Amb aquest enquadrament definitiu ja fixat, el següent pas és per mi el més complex però també el més engrescador. Per sort, en els temps del processament digital tenim camins d’anada i tornada sense altre peatge que les hores de feina. A partir d’una imatge raw amb processament lineal, amb un histograma com el que es mostra a la Figura 6, hom pot procedir com ho consideri més convenient. Ens podem limitar a deixar les coses com estan si així ho volem o podem fer que la imatge sigui un reflex del nostre món, de la nostre imaginació.

En el meu cas, dividiré la imatge en tres regions. L’estructura, com a subjecte principal, la platja i el cel. Podrien ser més o menys, segons la imatge. En aquest cas i atenent a la idea que tinc del que vull veure-hi al final, crec que n’hi haurà prou amb aquestes tres. Si més no, sempre m’hi puc repensar. A cadascuna els hi donaré el tractament que consideri més adient mitjançant l’aplicació de capes d’ajustatge de corbes. Els resultats parcials per a cada zona es mostren a les Figures 7, 8 i 9. Aquí cal dir que un resultat similar es podria obtenir ajustant el contrast a partir d’una sola corba modificant cada regió de la mateixa de la forma convenient. Per a mi aquest procediment té dos inconvenients. El primer, de tipus pràctic. Amb una sola corba, la secció de la mateixa corresponent a cada regió de l’histograma és més petita i per tant, és més difícil ser precís. També és més difícil que la modificació d’una regió no acabi afectant a una altre. El segon inconvenient, al meu entendre més important, és que treballant amb una sola corba no resulta tant fàcil combinar les modificacions de cada regió de la imatge a mesura que les vas introduint. En aquest cas, amb tres capes d’ajustatge actuant sobre les tres seccions en que he decidit dividir la imatge, puc anar modulant el seu efecte amb prou precisió tot controlant-ne l’efecte combinat. També puc activar o desactivar una o més capes d’ajustatge per tal de centrar-me en una regió sense veure’m influït pel contrast de la regió veïna. Aquí el procés és més estètic i de percepció que tecnològic. No hi ha una regla que digui com ha de ser la meva imatge. Ha de ser com jo la vulgui. Penso en la meva visualització quan era a la platja d’Arromanches.

Finalment i per donar més èmfasi a l’andròmina, decideixo baixar la saturació de color del conjunt de la imatge excepció feta de l’estructura. Una nova capa d’ajustatge de To i Saturació amb la màscara de capa corresponent (la inversa de la modificació de contrast de la Figura 8), delimita la acció, el resultat de la qual es mostra a la Figura 10 en la versió definitiva (fer click sobre la imatge per veure’n una versió ampliada).

Figura 10.

Com ja es va comentar en el post anterior Sobre la Fotografia I, la qüestió no és justificar els perquès de les decisions que prenem en estructurar les nostres imatges. En aquest cas, les explicacions son una excepció des d’un punt de vista didàctic per tal de reforçar la idea de la importància d’un flux de treball al voltant d’una idea . Poc importa el que jo hi he volgut veure. Cadascú se’n formarà una opinió personal fruit dels seus gustos, la seva cultura o el seu estat d’ànim. En definitiva, de les seves preferències personals. Cadascú en faria una imatge diferent. Jo mateix en faria una altre imatge si hi tornés o n’hauria fet una altre si el dia no hagués estat plujós o si no hagués llegit Moebius o…, tant se val. Tinc aquesta que és la que aquell dia vaig imaginar amb el vent fred a la cara tot mirant de no mullar-me els peus.